Ara que ja hem llegit els contes, hem de saber-ne els trets comuns i com analitzar-los individualment. Comencem explicant quines són les seves claus narratives o aquells trets que apareixen de manera constant en la seva obra i la fan característica, personal, seva, en definitiva.
- Aparició d'elements fantàstics, insòlits, inexplicables i/o miraculosos. En els seus contes hi ha tot tipus de sorpreses, d'alteracions de la realitat o de la normalitat que anirien des dels fets insòlits, però dins de la possibilitat fins a la fantasia pura i dura. Normalment apareix un element, o se'n transforma algun que altera la tranquil·litat en què acostumen a viure els seus personatges. Ara bé, Calders no és un escriptor del gènere fantàstic. Els seus contes no tenen com a finalitat fer-nos entrar en un món màgic o atemorir-nos, fins i tot podem dir que, moltes vegades, l'aparició d'aquests elements més aviat fa nosa o no serveix per a res. I això és perquè el que per a l'escriptor compta no és el fet prodigiós sinó la reacció que davant ell tenen els personatges, què fan quan se'l troben i, de retruc, a nosaltres ens fa mirar d'una manera nova la realitat que ens envolta.
- Creació d'un univers propi que respon a la seva visió del món després de passar-lo pel procés de la construcció literària. Ell defensava que diàriament hem de conviure amb absurditats a les quals no donem importància, ell les posa en qüestió de manera constant, cosa que ens fa reflexionar sobre allò que considerem "normal"
- Construcció sòlida de les històries: l'argument es desenvolupa amb fluïdesa seguint les necessitats que marca la pròpia narració.
- L'humor com a element constant i característic no és en absolut groller, ni de patacada, ni d'acudit. Si, de vegades, hi ha burla, recau en la pròpia vanitat del narrador o d'un personatge massa pagat d'ell mateix.
- L'observem en el seu innegable talent lingüístic: les paraules, els girs, les frases fetes posades de manera abusiva en un text, o tretes del seu context en són la base. La incongruència entre el llenguatge que s'utilitza i la situació que se'ns mostra és el que fa riure o somriure al lector.
- També el tenim quan ens dóna una gran quantitat de detallets completament inútils, amb aclariments més marginals encara, al costat d'una clara imprecisió d'elements clarament més importants.
- La presència d'un pessimisme que forma part del seu món literari també és un bon recurs humorístic: el fet meravellós o l'invent genial trenquen la còmoda vida dels personatges i no els beneficia gaire o gens.
- De vegades tenim mostres d'humor negre, sobretot quan parla de la mort.
- I a més hi ha la ironia que no és la típica que es basa a donar a entendre el contrari del que es diu, sinó que és un joc d'artifici una mica més complex i que es basa en el contrast entre allò que esperàvem llegir i allò que ens trobem.
- Molts dels narradors dels seus contes són alhora els seus protagonistes, cosa que farà que veiem la història a partir de la seva paraula, confiem en ells en el moment d'entendre la història i l'autor s'aprofita d'aquesta confiança mostrant-nos-els com uns porters que ens fan entrar al món que ens vol mostrar. Altres, en canvi, no són els protagonistes, sinó que fan de contrapunt a allò que explica el personatge principal, i, com si fossin el lector, intenten de reconduir la situació a fi d'arribar a una solució més comprensible o satisfactòria, tot i que moltes vegades no ho aconsegueix.
- Els seus personatges no són gaire diferents entre si: acostumen a ser joves vanitosos, una mica poca-soltes, que es mostren o bé molt segurs de si mateixos o bé malaltíssimament preocupats per alguna cosa que els obsessiona; o són tímids o desconfiats a qui no agrada acceptar que es posi en dubte la seva manera de viure i les seves conviccions i que estan aclaparats per les convencions socials. Quan apareix el fet extraordinari cap d'ells l'accepta càndidament ni alegre sinó que els trasbalsa i poden arribar a anar a la policia a donar-ne part o resignar-s'hi com a màxima concessió.
- De tota manera, amb els seus personatges intenta fer una mica el mateix que amb les seves històries: mostrar-nos que en general som covards, egoistes i/o vanitosos i que davant del que és meravellós intentem o no amoïnar-nos gaire, fer veure que no passa res o mirar la manera de treure'n profit.
- Tot i la caricaturització evident amb què treballa els seus personatges, no podem dir que siguin ninots, sinó que conserven els petits defectes i les preocupacions mesquines que ens són pròpies.
De fet, la finalitat dels seus contes és la de fer-nos reflexionar, amb un somriure, sobre l'ambigüitat de les promeses, dels paradisos o de les grans millores que, de tant en tant, apareixen a la nostra societat.
