Ja us vaig dir que faria una entrada per explicar-vos les característiques de la novel·la amb indicacions que us facin més fàcil saber valorar-la. Recordeu que CRITICAR una novel·la, no vol dir que l'hàgiu de qualificar de dolenta, sinó que heu de saber dir QUÈ té de BO i QUÈ de DOLENT:
Tota obra narrativa ha de tenir i els lectors hem de saber trobar-les:
- Un TEMA: que seria la constant que va apareixent repetidament en la narració. el tema s'ha de poder resumir en una paraula o una frase i és el que acostumem a dir quan ens pregunten de què va: de la gelosia (és el tema d'Otel·lo); de l'absurd de la vida (és el tema de La metamorfosi), del llenguatge i la seva implicació en la construcció de la pròpia realitat (és el tema de The arrival, la pel·lícula).
- Un ARGUMENT que seria el conjunt d'accions i pensaments que tenen o executen els personatges. L'argument l'expliquem quan algú ens demana: però què hi passa?
- I una TRAMA que explica com s'articulen els fets descrits en l'argument (l'ordre del text, com s'expliquen els esdeveniments; i l'estructura, com es separen, en capítols, hi ha retrospeccions, hi ha anticipacions...)
- quin tema té Feliçment jo soc una dona? es veu clar aquest tema al llarg de la novel·la? a partir de quins supòsits es formula?...
1. CARACTERÍSTIQUES DEL GÈNERE NARRATIU
El text narratiu és el missatge en prosa destinat a un o a diversos receptors, organitzat a través d'un codi literari i que l'emissor situa en un context fictici. Presenta la història del conflicte d'un personatge o diversos. La història és una invenció de l'autor que imita la realitat. A més, tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre. Per tant:
- el lector crític no busca la veritat de l'obra, sinó la seva versemblança, sap que és fictícia, però també sap que allò que ha d'acomplir és que li sembli real, fins si no en té cap referent. Aclarint-ho: l'obra pot mostrar un món absolutament inversemblant (com a les obres de ciència ficció), però la manera com està construït ha de ser lògic, ens ha de semblar possible.
- Feliçment jo soc una dona està clar que passa en un món que té un referent real, la Barcelona que va de 1899 a 1968, per fer-ne una lectura crítica hem de veure si ha aconseguit que aquest referent real ens resulti versemblant. Una idea a desenvolupar: la Carola va canviant d'identitat i professió mentre va vivint a Barcelona en uns carrers determinats que ens anomena i movent-se per unes capes socials determinades, són versemblants tots aquests canvis? Per què?
- el lector crític també ha d'identificar el conflicte i valorar com es tracta.
- quin és el conflicte que tenim a Feliçment jo soc una dona? És la història de l'evolució social d'un personatge?, la història d'un personatge que no ha estat estimat i que no sap estimar?, la història d'una dona que fa tot el que és possible per arribar a assolir la seva independència, tant econòmica com personal? Una vegada identificat el conflicte principal critiquem, positivament o negativament, com ens l'ha fet arribar l'autora.
2. LES TÈCNIQUES NARRATIVES
En qualsevol novel.la trobem diferents tipus de tècniques o procediments narratius:
- la descripció, que caracteritza els personatges i els diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d'ànim...);
- el diàleg, que introdueix la veu dels personatges;
- i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica.
La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics:
- Estil directe: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix reproduïda directament en el text sense la mediació d'un narrador. És el mode d'enunciació que implica directament destinador i destinatari i els protagonistes dialoguen o monologuen directament entre si: és la forma típica dels diàlegs, o fins i tot del monòleg o del soliloqui, en què el personatge dialoga respectivament amb un altre personatge, amb si mateix o amb un interlocutor absent. S'introdueix directament o mitjançant la fórmula "va dir". El flux de la consciència també és una forma d'estil directe.
- Estil indirecte: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text reproduïda per la mediació d'un narrador que l'explica. És el mode de l'enunciat del discurs relatat. També s'anomena discurs narrat. S'introdueix mitjançant la fórmula "va dir que".
- Estil indirecte lliure: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. És propi de la narrativa moderna.
- A Feliçment jo soc una dona hi ha mostres dels tres estils?, en predomina sobretot un?, quin creus que predomina?, n'hi ha algun que no s'utilitza en absolut?, hauria estat convenient utilitzar-lo?, per què?, els estils utilitzats són versemblants?, són correctes?, quan parlen els personatges directament, ho fan de la manera com haurien de parlar?... tot això, i més, és el que us podeu preguntar a fi de valorar-la.
Dues característiques tècniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el conte són la tensió narrativa i el clímax:
- la tensió narrativa consisteix en l'evolució de l'interès argumental, que pot ser lineal o gradual;
- com es construeix la tensió narrativa a Feliçment soc una dona? Aquesta o aquestes fórmules són eficaces a l'hora de despertar l'interès del lector? És a dir: l'esperonen a continuar llegint?
- el clímax és el punt més interessant de l'argument.
- Hi ha clímax a Feliçment jo soc una dona? Ja ens han dit que el clímax és més típic de les narracions curtes, però a les novel·les també hi pot aparèixer o en pot aparèixer més d'un, en tenim alguns?, no en tenim cap?, es troben a faltar?
3. L'ESTRUCTURA DE LA TRAMA.
En un text narratiu podem trobar diversos tipus de trama o estructura temàtica:
- lineal: quan els elements se succeeixen ordenadament, seguint una relació de causa-efecte
- convergent: quan els elements es concentren en un punt donat del text.
- concèntrica: quan els elements giren a l'entorn d'un nucli temàtic principal.
- caòtica o dispersa: quan no existeix una pauta concreta i explícita de concatenació i ordenament dels elements.
- oberta: quan els elements, tot i seguir una pauta concreta i explícita, lògica, no es troben en una conclusió.
- Quina és la pròpia de Feliçment jo soc una dona? O n'hi ha més d'una que es combinen? Com? Funciona?
- Hi ha trames que presenten la història narrada amb principi, nus i desenllaç. Les novel.les que presenten aquesta estructura donen als lectors informació sobre allò que passa als seus personatges. S'anomenen novel.les tancades.
- Altres novel.les, en canvi, relaten episodis o aventures que no formen una acció única, o que la deixen sense final: són les anomenades novel.les obertes.
- Quina és l'estructura de Feliçment jo soc una dona? Està disposada de manera correcta?
4. EL PUNT DE VISTA.
El punt de vista, identificat sovint amb la focalització, és l'angle de visió des del qual transcorre la narració, el punt on se situa el narrador per contar la història. Parlem de:
- Focalització externa: quan el focus que observa està situat en un punt exterior a la història. És una tècnica utilitzada sovint per iniciar capítols o introduir nous personatges i que comporta una certa objectivitat o un distanciament respecte dels personatges.
- Focalització interna: quan el focus que observa està situat en un punt interior (un personatge) de la història. És una tècnica que comporta una certa complicitat amb els personatges.
- Fixa, és a dir, única o immòbil, quan recau sempre sobre el mateix personatge. És la que s'usa en les novel·les amb un narrador portagonista o un narrador testimoni. també s'empra amb el monòleg interior
- Variable, és a dir, diversa o mòbil, quan recau sobre diversos personatges, segons els episodis. S'estableix, aleshores, una gradació de forces de focalització i, conseqüentment, uns personatges prenen més importància que altres.
- Es poden produir alteracions en l'ús d'un punt de vista narratiu:
- la paralipsi, que consisteix en l'omissió d'un tipus d'informació que es nega al lector (per exemple, pensaments que farien endevinar el desenllaç abans d'hora); o
- la paralepsi, per la qual s'inclou un aprofundiment en la visió d'un personatge i es dona d'aquesta manera una informació complementària no prevista.
- Quin és el punt de vista narratiu de Feliçment jo soc una dona? Està ben construït?
5. EL NARRADOR O VEU NARRATIVA.
És el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicació literària. L'autor conta el relat a través d'una veu, segons diverses possibilitats tècniques.
- El narrador és extern quan no coincideix amb cap dels personatges de la història. També rep el nom d'heterodiegètic o narrador-historiador. La narració és en tercera persona, i acostuma a buscar l'objectivitat. Dins del narrador extern podem trobar diverses possibilitats:
- Narrador omniscient: és un narrador que té una visió àmplia i panoràmica, ho veu tot des de la mateixa distància, com si fos una ment superior o una mena de déu que coneix el passat, el present, el futur, els sentiments i els pensaments més íntims de tots els personatges, de manera que els controla i que domina tant les accions com la resta d'informació.
- Narrador extern o observador: és un narrador que dóna informació només a partir del que veu i sent i no pot reproduir pensaments ni converses si els personatges no els hi confien o directament els diuen en presència seva.
- Narrador-editor: és el que explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o document perdut, que a vegades no gosa reproduir literalment (el del El Quixot, per exemple). Aquesta fórmula permet al narrador continuar gaudint de l'omnisciència sense que se'l pugui acusar de manipulador, ja que pot parlar de la seva pròpia història com si fos un lector més.
- El narrador és intern quan esdevé un protagonista o personatge de la història. També rep el nom d'homodiegètic o narrador actor. Predomina la narració en primera persona i s'acostumen a interpretar els fets de manera subjectiva. Dins del narrador intern podem trobar diverses possibilitats:
- Narrador protagonista o autodiegètic: narrador en primera persona on el protagonista apareix com a responsable de la seva pròpia història. És dins d'aquest narrador on pot aparèixer el monòleg interior (tècnica mitjançant la qual es crea la il.lusió que un personatge expressa el seu pensament d'una manera directa).
- Narrador testimoni: el narrador és un personatge secundari que actua com a observador. Es caracteritza per la utilització de la primera persona, la descripció objectiva de l'escena, la interpretació subjectiva dels fets i el doble focus d'interès narratiu (el de la narració estricta i el de la personalitat del narrador).
- Un cas extrem del narrador testimoni és la del narrador (testimoni) observador, que no intervé en els fets i que es pot confondre amb el narrador extern o observador. La diferència és que aquest, el narrador testimoni, utilitza la primera persona.
- queda clar que el narrador de Feliçment jo soc una dona, és intern i protagonista en la majoria dels capítols, en dos passa a ser un narrador en tercera. El canvi de veu narrativa està ben resolta? La veu de la protagonista està ben construïda? Tenim una novel·la on la narradora controla completament la seva narració?... aquestes i d'altres preguntes que se us puguin acudir són les que s'han de respondre per valorar aquest aspecte de la novel·la.
6. ELS PERSONATGES
Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser:
- Principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.
- Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis.
- A feliçment jo soc una dona, hi ha una protagonista indiscutible, la narradora i un seguit de personatges que apareixen com a acompanyants d'ella, els podem dividir en secundaris i principals?, quins serien uns i quins els altres?, hi ha una antagonista de Carola?
La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel.les costumistes o en les de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor que en les novel.les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden ser plans o rodons.
- Personatges plans: són els que tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós. queden definits amb un sol traç i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten petites modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels personatges plans fa que tinguin tendència a la caricaturització. entre els personatges que tenen aquest caràcter caricaturesc cal destacar l'antiheroi, personatge mediocre, mancat d'heroïcitat i de valors superiors, que expressa la irracionalitat i la manca de sentit de la vida humana.
- Personatges rodons: són els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables.
- En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, podem parlar:
- d'un personatge col.lectiu: que està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat, etc. que actua com un personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
- o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha esdevingut un personatge, com per exemple un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonisme destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi té la natura.
- com són els personatges que surten a Feliçment jo soc una dona?, com es construeixen?, com se'ls descriu?, hi ha personatges col·lectius o simbòlics?...
7. EL TEMPS
Tota novel.la se situa en un temps determinat, que pot ser passat, present o fins i tot futur. A més, aquests temps no són necessàriament excloents i poden conviure en la narració. Malgrat tot, el temps que caracteritza el relat és el passat, pel fet que així se subratlla la distància entre el moment de la narració i els fets relatats.
Quan s'analitza el temps, s'han de diferenciar dos aspectes:
- el temps narratiu o literari: és el temps de la narració, en tant que obra de ficció, independentment del fet que la novel.la reprodueixi o no el pas del temps de la realitat exterior. Dins del temps narratiu es pot diferenciar entre
- el temps de la història (aquell que ve delimitat per la successió cronològica dels fets narrats),
- i el temps del discurs o temps psicològic ( aquell que ve delimitat pel record, l'evocació del passat o la reflexió).
- Segons el tractament que rebi en la novel.la, el temps narratiu pot ser
- lineal, és la successió ordenada cronològicament de fets, accions i circumstàncies de la novel.la; els fets s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. El temps lineal és objectiu i concorda amb el temps real exterior a l'obra literària. En general, la novel.lística tradicional es basa en un tractament del temps de caràcter lineal.
- acronològic, és el desordre cronològic deliberat amb què es pot presentar la narració. En aquest cas, és el lector qui reconstrueix mentalment l'ordre cronològic. La novel.lística del segle XX es caracteritza per l'alteració del tractament del temps juntament amb altres experimentacions.
- retrospectiu, és una evocació del passat des del present narratiu. el lligam entre els dos es fa mitjançant fórmules de transició i passatges que preparen els salts temporals. Quan es confonen realitats i el passat substitueix sobtadament el present, s'utilitza la tècnica de la retrospecció o el flash-back.
- anticipatiu, s'anuncien fets que esdevindran en un futur més o menys allunyat del present des del qual es narra, s'utilitza, normalment, per aconseguir interessar el lector. S'anomena anitcipació o flashforward. Les anticipacions sempre s'han de veure acomplertes, no se'ns pot anunciar un succés que després no s'expliqui a la història.
- Si la història comença amb la trama o conflicte sense introducció, és a dir, in media res, l'ordre cronològic serà alterat; llavors, el temps narratiu podrà ser acronològic o retrospectiu.
- el temps històric que és l'època en què se situa l'acció. Aquesta con-textualització històrica pot aparèixer concretada implícitament o explícitament (se'ns pot donar una cronologia concreta, se'ns pot aventurar un esdeveniment històric concret, o bé haurem de deduir-la en funció dels costums, vestits o altres indicis presents en el text). Quan en un text no se'ns situen els esdeveniments en un temps històric concret parlem d'acronia.
Un dels aspectes temporals més significatius és la velocitat de la narració, que posa en relació el temps que duren els esdeveniments que succeeixen en la història (temps històric) i la materialització en el discurs (temps narratiu), en nombre de línies, paràgrafs o pàgines. Per a establir aquesta relació hi ha diversos mecanismes que poden deturar o alentir el temps:
- la descripció, recurs que té el discurs de suspendre la narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia).
- la digressió, recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat.
- el flux de la consciència que correspon a la forma moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de l'inconscient a nivell textual.
o bé accelerar-lo:
- síntesis, explicació abreujada, es tracten, en poques línies un seguit d'esdeveniments.
- el.lipsis: tècnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel.la s'acabi el primer capítol quan el protaginista té quatre anys i comenci el segon capítol quan en té deu).
Quan el temps de la història i el temps del discurs s'adeqüen completament al temps en què transcorre, parlem d'escena: això passa, sobretot, en els diàlegs.
I quan trobem alguns d'aquests mecanismes que alteren la durada de la història en relació amb el temps de lectura, parlem d'anisocronia.
- A Feliçment jo soc una dona quin tractament del temps hi ha, segons l'aspecte des d'on l'estudiem?, està ben construïda la temporalitat?, sabem quin temps històric es retrata?, com?...
8. L'ESPAI
L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i transcorren els fets; aquest marc pot ser real o imaginari. L'espai esdevé fonamental en les novel.les històriques o realistes.
- Quin espai o espais tenim a Feliçment jo soc una dona?, apareixen ben caracteritzats?...
9. ELS GÈNERES NARRATIUS
D'aquest apartat ens interessa només un gènere i uns quants subgèneres que són, o poden ser, els propis del text que ens ocupa:
- Novel.la: gènere narratiu de ficció, d'extensió regular o llarga, que modelitza en registre ficcional els conflictes i les tensions de l'ésser humà inserit en la història i en el si d'una comunitat. És un gènere de definició complexa perquè va néixer i es va desenvolupar al marge de la preceptiva i de l'anomenada literatura culta, per la qual cosa es va diversificar des del principi, i va admetre tota mena de possibilitats i recursos discursius. La novel.la és enunciada per un narrador, que és una entitat ficcional instruïda per l'autor. A la novel.la sempre hi ha algú, alguna instància, que relata (que pertany al món de ficció instaurat i que, per tant, no és l'autor), encara que el narrador no sigui una figura explícita. I, en elegir la figura del narrador, l'autor selecciona també una sèrie d'estratègies discursives, que són aquelles a través de les quals convertirà la història en trama. En la novel.la es desenvolupa una acció relativament extensa, que pot tenir ramificacions secundàries o altres accions encaixades. Els intèrprets de l'acció són els personatges, que són presentats mitjançant diverses tècniques possibles de caracterització. I aquesta acció, que es relata des d'un temps concret mitjançant la instància narrativa, es desenvolupa en unes coordenades d'espai i temps.
- novel.la d'aprenentatge: gènere novel.lístic en el qual es narra la història d'un personatge al llarg de la seva formació intel.lectual, moral o sentimental, entre la joventut i la maduresa.
- novel.la de costums: gènere novel.lístic de caràcter realista que s'interessa per recollir unes formes de vida i uns costums, rurals o urbans, que estan en un període crític o a punt de desaparèixer. És propi del s. XIX.
- novel.la picaresca: gènere novel.lístic, generalment construït amb tècnica autobiogràfica, en què un individu de pocs escrúpols conta la història de les seves experiències. El protagonista és un antiheroi.
- novel.la realista: gènere novel.lístic que rep la seva denominació a causa de la tècnica de representació utilitzada. El món ficcional realista representa el seu referent real i hi desenvolupa accions versemblants mitjançant el tractament de personatges i ambients que produeixen il.lusió de realitat. De la novel.la realista deriven una sèrie de ramificacions: la novel.la psicològica, la naturalista, la rural, la urbana,etc...
- novel.la simbòlica: tipus de novel.la metafòrica que pot ser llegida en clau de símbol.
- quin tipus de novel·la és Feliçment jo soc una dona? té elements d'altres subgèneres? per què s'utilitza aquest o aquests subgèneres? són adequats al que es vol explicar?
