El Naturalisme

I l'últim gran moviment europeu que té incidència en l'obra de Narcís Oller és el Naturalisme.

El Naturalisme va ser un moviment que va crear Émile Zola i que es considera no només un hereu del Realisme sinó una mena d'aprofundiment o renovació d'aquest que posava espcial èmfasi en l'objectivitat i el rigor amb el qual es caracteritzaven els personatges.

Allò que clarament el diferenciava era la pretensió de fer una literatura científica basada en 

• El determinisme: teoria històrica i filosòfica que defensa que tot succés, incloent-hi el pensament i la conducta humans, la decisió i l'acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències, sense que l'atzar hi tingui res a veure. Per tant, creien que tot allò que passa no és altra cosa que tot allò que ha de passar.

en 

• L'herència genètica, segons la qual els éssers vius transmeten als seus descendents tot un conjunt de característiques congènites.
  

i en 

• L'entorn educatiu. 

Així doncs, un autor naturalista havia d'actuar com un científic: havia d'observar objectivament la realitat i trobar les raons que feien que les persones arribessin a ser d'una determinada manera. 

Posem-ne un exemple, fixant-nos en l'argument d'una de les novel·les més famoses d'Émile Zola: Nana.

Nana ens explica la història de la filla de dos personatges d'una novel·la anterior que eren alcohòlics i pobres. Es fa prostituta i, gràcies a la seva bellesa, debuta al teatre. Llavors comença a seduir un gran nombre d'homes de l'alta burgesia. Amb els diners que guanya porta una vida de luxe, cosa que farà que quan agafi la verola, mori acompanyada només del seu fill a qui encomanarà i en la mateixa misèria on havia nascut. El determinisme fa impossible que arribi a ascendir socialment i que pugui donar-li al seu fill un present i un futur diferents al seu.

El Realisme

I ara parlarem del Realisme, un altre dels moviments que va influenciar la Renaixença catalana i, concretament, l'obra literària de Narcís Oller:

El terme Realisme es fa servir de dues maneres diferents:

• En primer lloc, designa la tendència recurrent de l'art de tots els temps d'ésser fidel a la realitat. I així podem dir, per comparació, que un gènere, un autor o una obra concreta de qualsevol època és més realista que una altra que considerem més allunyat de la realitat.
• En segon lloc, el terme s'aplica al corrent artístic del segle XIX, oposat al Romanticisme, que es caracteritza per la voluntat de representar la realitat contemporània d'una manera objectiva, sense embellir-la o idealitzar-la. Amb aquest segon significat, el terme va cristal·litzar a França, cap a mitjan segle XIX, i el seu ús es generalitzà immediatament a la resta d'Europa. A Itàlia es preferí el terme VERISME.

El Realisme, com a corrent literari va aparèixer cap al 1850, com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica, i fou continuat pel Naturalisme, que s'inicià cap als anys setanta. 

Tanmateix, la inclinació de la novel·la vers el realisme és molt anterior, i es desenvolupà sobretot a Anglaterra, on cal destacar l'obra de Jane Austen que va escriure les seves novel·les al començament del segle XIX. Alguns dels millors representants de la novel·la realista són: Balzac, Stendhal i Flaubert a França; Dickens i George Elliot a Anglaterra; Henry James als Estats Units; Dostoievski i Tolstoi a Russia; Giovanni Verga a Itàlia; i Galdós i Clarín a Espanya. 

Els romàntics volien fugir de la realitat, perquè la trobaven desagradable, i imaginaven una vida plena d'aventures i de misteri, heroica, fantàstica i pintoresca. El realistes, en canvi, rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós per acostar-se a la realitat immediata. Amb aquest propòsit inclouen el lleig, el vulgar i, fins i tot, el repugnant entre els temes que tracten. 

Amb el Realisme, realitat i desagradable passaren a ésser, sovint, sinònims. Amb l'acceptació conscient de la lletjor en l'obra artística, el Realisme del segle XIX es distancià del concepte clàssic i apol·lini de l'art i, paradoxalment, arribà, sobretot en el període naturalista, a coincidir amb el Romanticisme en una mateixa visió dionisica de la realitat immediata.

El realistes rebutgen, igualment, les èpoques passades i els països exòtics, tan de gust dels romàntics i s'interessen per la vida diària de l'època present i del mateix lloc on viu l'autor. Els protagonistes de la novel·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l'autor. A més, l'anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.

Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la cèlebre imatge, invocada per Stendhal, que identifica la novel·la amb un "mirall que hom passeja al llarg d'un camí" i reflecteix la lletgesa dels que passen pel seu davant, sense que el puguem culpar per això i sense que el mirall deixi de ser imparcial. Tanmateix, cal fer una objecció a aquesta imatge, i és que el mirall no avança sol, sinó que algú el fa caminar i tria el camí d'acord amb les seves preferències personals. És a dir, l'art, en darrer terme. sempre és resultat d'una elecció i selecció, que l'artista fa segons el seu propi gust, fins l'art realista, doncs, és subjectiu, perquè no pot mostrar la realitat de cap altra manera que a través d'uns ulls humans que en donen una versió.

El Romanticisme.

L'altre dia vam començar a explicar el Romanticisme com a període de la cultura europea sense l'ajuda del bloc, avui continuarem amb el seu ajut:

El caminant sobre el mar de núvols

El Romanticisme és un importantíssim fenomen cultural que aparegué a Alemanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per 

• La revolució industrial que canvia els mètodes de producció (a causa de l'aparició de les màquines) i marca una nova divisió social on els patrons aportaven el capital i els obrers rebien un salari pel seu treball. Neix el capitalisme, que deixa de basar-se en la satisfacció de les necessitats elementals i passa a fer-ho en el profit sense fi; fa desaparèixer bona part de la societat rural i concentra la majoria de la població a l'entorn dels nuclis industrials.
• La Declaració d'Independència dels Estats Units (1776), que representa l'inici del final del colonialisme.
  
• I la Revolució francesa (1789) que amb el seu lema: Llibertat, igualtat i fraternitat canvia la idea sobre la qual s'havien erigit totes les societats occidentals.
  

Replantejà i canvià tots els esquemes vigents fins llavors i conforma, encara, el nostre concepte de democràcia. Per això hi ha qui diu que encara som romàntics.

El moviment anterior al Romanticisme va ser la Il·lustració que partia de la idea que tot era copsable per la raó. Aquesta actitud es va materialitzar en:

• Una sèrie d'avenços tècnics que van canviar la manera de veure el món i que podem exemplificar en dos de molt concrets: el del microscopi (1590) i el del telescopi (1608).

Podríeu dir per quin motiu?

• L'acceptació del model de vida burgès.
• I l'aparició dels estats - nació que es basen en el principi de la llibertat personal i el de la igualtat política.

Gràcies a l'aparició de la impremta a Europa cap al segle XV, la cultura deixà, paulatinament, de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc. 

Els burgesos comencen a ser els principals consumidors d'obres literàries que apareixen en diaris i revistes, fulletons, novel·les per fascicles... els burgesos no són mecenes, però sí que són els seus patrons comercials. I els burgesos que llegeixen més són les dones que dediquen el seu temps lliure a llegir.

Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot els seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura -escriví Larra-, como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romanticisme -afegí Victor Hugo- n'est que le Libéralisme en littérature». 

Goethe, un dels grans romàntics alemanys, defineix l'esperit romàntic com a malaltís, perquè no viu bé al seu present sinó que enyora un passat que idealitza o un futur que creu millor.

Si haguéssim de fer una llista de trets de l'artista romàntic podríem dir que eren, a part de malaltissos com ens deia Goethe:

• Profundament individualistes, el jo creador va agafar la importància que encara té avui en dia. L'art es continua veient com l'expressió d'un talent individual, íntim i subjectiu.
• Es trobaven en crisi permanent, perquè veien que tot canviava ràpidament al seu voltant: l'aristocràcia ha deixat de ser la classe privilegiada, els avenços tecnològics canvien l'economia i la societat...
• Per això es refugiaven en àmbits abans considerats marginals: el món misteriós, el del somni, la fantasia, les tradicions populars, l'exotisme, el viatge...
• Lluitaven contra la societat convencional, contra el destí, contra l'encasellament...
• Tenien una relació molt intensa amb el paisatge i buscaven els que eren poc habituals fins llavors: clàssics, exòtics, misteriosos...
• Reivindicaven la comunió del poble amb la seva terra com la manera d'enllaçar amb les veritables essències del passat. Què va originar aquesta característica romàntica?
• I concebien la humanitat i els estats nacionals com a comunitats d'homes lliures.
• Creien que la societat corrompia i els éssers humans eren bons per naturalesa. Quin mite fa néixer aquesta creença?

Així, adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella data i les projectà sobre el futur.

L'un i l'altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat amb els temes següents:

• L'exaltació del jo, l'heroi demoníac parcialment inventat pel poeta anglès Byron (dissortat, rebutjat, malalt, incomprès...)
  
• El paisatge com a símbol: cementiris, ruïnes, espadats, selves, tempestes... o els que anomenem exòtics, i anomenaven no civilitzats com llocs on podien trobar la saviesa originària i incontaminada de l'esperit de la creació.
• El temps com a símbol també: aparegueren les primeres visions d'una edat mitjana idealitzada i la invenció d'èpoques fantàstiques i llegendàries i la idea que l'èpica popular nasqué gràcies a un poble creador indeterminat i fusionat.
• La lluita contra la societat, contra el destí, contra la diversitat i la fe cega en el futur, la justícia i el progrés.
• Incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig i el grotesc.
• Exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions». 
• Propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa...

Comencem amb la finalitat que té aquesta assignatura.

Si mirem l'enllaç següent, podrem saber què pretén que aprenguem el Departament d'Ensenyament quan fem aquesta assignatura:

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/9bc11701-0130-406c-afaf-d409e5376e33/literatura_catalana.pdf

Després de tenir-ho clar, ja podem començar la matèria de debò.

Model de comentari de text.

Un text literari es pot comentar de moltes i variades maneres. Aquí en trobareu un model que no és l'únic, però que és força complet.

 Abans de posar-se a comentar un text:

• Òbviament, l'hem de llegir en profunditat, hem de solucionar tots els problemes lèxics amb què ens trobem i marcar d'alguna manera aquelles paraules o expressions que ens han cridat l'atenció. És recomanable que es numerin les línies o els versos, per poder-s'hi referir amb més facilitat.
• També ens hem de documentar sobre ell: qui el va escriure, quan, si té relació amb moviments literaris o amb textos d'altres o del mateix autor, si es basa en textos anteriors...
• Hem de tenir clar que l'objectiu del comentari és fixar amb precisió allò que diu el text, la seva temàtica, les seves idees... i com ho diu, la sintaxi, el lèxic, les figures retòriques...
• També hem de saber que allò que no podem fer és: expressar unes quantes idees sobre la forma i el contingut, sense cap finalitat precisa; parafrasejar-lo; aprofitar-lo per dir tot allò que sabem de l'autor i de la seva obra i oblidar-nos del text en qüestió; dir coses tipus: "aquest text m'ha agradat molt"...
• Finalment, n'identificarem el gènere.

En el moment de posar-nos a fer un comentari, podem seguir el següent guió:

Introducció:

• Situarem el text en el seu marc (període, moviment, data, autor, origen...). Així sabrem com començar el comentari: Anem a comentar el fragment de ____________ que va escriure __________... Aquí no ens hem d'extendre massa, amb unes 5, màxim 10 línies en tenim prou. De cap de les maneres la introducció ha de ser el nucli del comentari.

L'anàlisi de l'estructura externa:

• Mirarem quines parts té el text: si és en prosa quants paràgrafs i quantes línies, si és en poesia, quantes estrofes i quants versos té...

L'anàlisi de l'estructura interna:

• Tema, argument i to: direm de què va el fragment, farem un resum del que explica i del to en què s'explica.
• Estructura del contingut: mirarem com estan disposats els nuclis i els subnuclis  estructurals que té el text. 
• El narrador i els personatges: veurem què en podem dir a partir del que en sabem pel text.
• Farem el mateix amb l'espai, el temps i el discurs.

L'anàlisi de la forma:

• Començarem per les peculiaritats que afecten la prosòdia, la pronúncia i l'ortografia. (pla fònic)
• Continuarem amb els valors expressius de les paraules que hi apareixen i de les relacions que tenen entre elles. (pla morfosintàctic)
• I acabarem amb tot allò que fa referència al lèxic, a les paraules que hi surten i els significats que tenen, literal i/o figurant, que denoten, que connoten... (pla semàntic)

I aquí és on farem l'anàlisi de les figures retòriques, segons si són fonètiques, morfosintàctiques o semàntiques.

La conclusió:

• On formularem una síntesi global i unitària dels trets del text que hem estudiat i en donarem una opinió personal basada en allò que hem treballat.
  

Allò que realment va bé per fer un bon comentari és embrutar el text tant com sigui necessari per fer-nos-el nostre, per entendre'l de manera absoluta i, després, passar a la redacció que s'hauria de rellegir abans de considerar-lo acabat per fer-ne les esmenes pertinents.

En aquest enllaç trobareu una llista de figures retòriques més completa que la que teniu al llibre: http://www.iessantanyi.cat/catala/Tema_3I.pdf

El teatre

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 240, 241,242 i 243 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.


Com ja hem dit, el teatre és l'únic gènere teatral que està concebut per a ésser representat, i no llegit, o escoltat, per aquest motiu necessita una sèrie d'elements que els altres gèneres no fan servir, que tornem a citar breument:

a. Un espai on representar. 

b. Uns actors que fan veure que són els personatges que surten a l'obra. 

c. Un autor (que ha d'escriure el text) i un director (que s'encarrega de dur-lo a  escena).

e. El text. 

d. El públic, les persones a qui s'adreça l'obra i que assisteixen a la seva representació.

• També vam dir que té dos trets únics que el caracteritzen com a gènere:

a. La seva condició d'espectacle: quan llegim una obra teatral no l'estem consumint com cal, però no podem deixar de llegir-la sense imaginar que es representa davant els nostres ulls del cervell.
b. I la de representació: quan veiem una obra de teatre hem d'imaginar-nos que allò que se'ns hi explica és real, passa de debò. Ens hem de posar dins de l'obra i viure-la: plorar en els moments tristos o tràgics, riure en els divertits o còmics...
Podries posar algun exemple d'espectacle que no sigui una representació?

• Veurem ara les característiques que té un text teatral:

Podem observar quatre tipus de text que es presenten de manera tipogràficament diversa:

• A una de les primeres pàgines abans d'arribar al text teatral pròpiament dit, hi ha una llista dels personatges que surten a l'obra, ordenats bé per ordre alfabètic, bé per importància a la trama i, de vegades, acompanyats d'una petita descripció. 

Personatges d'Aigües encantades:

• Pere Amat: pare de Cecília.
• Juliana: mare de Cecília.
• Cecília: filla de Pere i Juliana.
• Vergés: mestre del poble.
• Mossèn Gregori: capellà del poble.
• Un foraster: amic de Cecília.
• Joan Gatell: batlle.
• Trinitat: dona del batlle i amiga de Juliana.
• Romanill: pastor.
• Bràulia: dona de Romanill.
• Senyor Vicenç: farmacèutic.
• Bartomeu: pastor.
• Manso: pastor.
• Abans del diàleg solem trobar-nos el nom del personatge que l'ha de dir escrit en majúscules.
• El diàleg propiament dit, que presenta les varietats següents: el col·loqui (diversos personatges parlen entre ells de manera més o menys ordenada); el soloqui (un personatge parla amb ell mateix); el monòleg (un personatge parla sol, però es dirigeix a uns altres personatges); l'apart (un personatge diu unes paraules, sense que la resta de personatges el sentin); i l'apel·lació (el personatge parla directament al públic per donar-li, la majoria de vegades, una informació que només comparteix amb ell).
• I les acotacions, que apareixen entre parèntesi i en lletra cursiva la majoria de vegades i que poden ser: diegètiques (si indiquen entrades, sortides  o coses que han de fer els personatges); escèniques (si expliquen com ha de ser o canviar el decorat i l'atrezzo) i dramàtiques (si diuen quina ha de ser l'actitud que ha de mantenir algun dels personatges en un moment determinat). Normalment, si tenim moltes acotacions sabem molt millor quina és la intenció de l'autor en escriure l'obra.

Pel que fa al diàleg, en podem distingir cinc tipus, segons el missatge que contingui:

1. Dramàtic: quan allò que es diu és allò que es fa.
2. Caracteritzador: allò que es diu serveix per saber com és un personatge, tant si ens ho diu ell mateix, com si ho fa un altre.
3. Diegètic o narratiu: allò que es diu, no passa durant l'escena, però ha passat i és necessari que l'espectador ho sàpiga.
4. Ideològic: allò que es diu conté idees o valors que l'autor pretén comunicar.
5. Poètic: allò que es diu, es diu d'una manera que no es diria mai a la vida real, el discurs es fa poètic, sigui perquè és escrit en vers, sigui perquè s'utilitza un llenguatge especialment suggeridor.

L'estructura externa d'un text teatral es divideix en actes, que serien equivalents a les parts en què es divideix la història que s'explica i que no acostumen a ser més de cinc (el nombre d'actes més comú a partir del segle XIX és de tres), que, a l'hora, es subd¡videixen en escenes que vénen marcades per l'entrada o sortida d'algun personatge (el nombre d'escenes no supera la quinzena per cada acte) i que, de vegades, poden subdividir-se en quadres.

L'estructura interna té els mateixos subtipus que els de la narrativa. Però, tradicionalment, en la construcció del text teatral sempre s'ha parlat de tres unitats:

1. La unitat d'acció: que conté l'acció patent (la que realment es representa), la latent (la que s'explica) i l'absent (la que queda sobreentesa).
2. La unitat de temps: que també conté el temps patent (el que realment es representa) el latent (el que s'explica), i l'absent (el que queda sobreentès).
3. I la unitat d'espai: amb la mateixa disposició, l'espai patent (el que realment es representa), el latent (el que s'explica) i l'absent (el que queda sobreentès).

Amb els personatges tenim la mateixa tipologia que a la narrativa, tot i que es tendeix a construir personatges plans, perquè no es disposa del mateix lapsus temporal que a les novel·les.

I, per acabar, parlarem dels subgèneres teatrals:
Històricament, al teatre occidental es distingien dos grans subgèneres:

1. La tragèdia, que era el subgènere culte, perquè expressava la lluita sempre inútil entre el personatge protagonista i el seu destí, marcat, sovint, per la voluntat d'unes divinitats que ell no pot controlar i que l'acabaran destruint.
   
2. La comèdia, que era el subgènere popular, perquè enfrontava personatges pròxims a la realitat amb situacions quotidianes que, sovint, eren tractades amb humor.
   

Amb el pas del temps començaren a barrejar-se (la tragicomèdia, que compartia elements dels dos gèneres) i n'aparegueren de nous (el drama que acostuma a tractar l'enfrontament entre l'individu i la societat, l'òpera que no deixa de ser la versió cantada del teatre, l'entremès i o el sainet peces breus que volien entretenir...)

La poesia

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 177, 188, 189 i 190 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.

Inicialment tota la literatura es feia en vers, i per aquest motiu, quan algú es volia referir al que avui entenem per poesia, l'anomenava lírica, perquè era aquella composició destinada a ser cantada (recordem que la lira és un instrument) on el poeta intentava expressar un tema, una idea, un sentiment... d'una manera bella, imaginativa, personal... a fi de provocar emoció en el lector. 

És el gènere literari on el vincle entre la forma i el contingut és més fort, fins al punt que, de vegades, és molt més important la primera que la segona.

Normalment utilitza un llenguatge elaborat, estilitzat, retoritzat i ple de figures retòriques, que aconsegueix encriptar el missatge, cosa que fa que per entendre sense problemes un poema, sovint, l'hàgim de llegir més d'una vegada.

Tot i que existeixen els poemes en prosa, els poemes visuals, els cal·ligrames, els poemes objecte... ens fixarem, sobretot, en els que s'escriuen en vers, que són majoria, i n'analitzarem els elements.

Estructura d'un poema:

1. El vers: el vers és una successió de paraules que tenen un determinat nombre de síl·labes i que, la majoria de vegades, s'escriuen en una sola línia. Té un cert ritme que s'aconsegueix a partir del nombre de síl·labes mètriques que té i la rima (concordança de sons de dos o més versos a partir de l'última vocal tònica)

• En la poesia catalana, igual que es fa en la poesia italiana i en la francesa, s'agafa com a model el vers acabat en paraula aguda, cosa que vol dir que comptem les síl·labes fins a l'última accentuada i allà hem de parar, o, si volem comptar fins al final llavors haurem de deixar tal qual els versos que acaben en paraula aguda, restar una síl·laba en els versos acabats en paraula plana i dues en els que acaben en paraula esdrúixola.

Les— te—ra—nyi —nes —del —ca—mí (Tomàs Garcés)

1 2    3     4     5     6    7  8

La—ter—ra —gi—ra—i—les—do—nes—dor—men (Gabriel Ferrater)

 1 2    3     4   5    6   7     8    9      10

• Segons el nombre de síl·labes, els versos s’anomenen d’art menor (versos de fins a vuit síl·labes) o d’art major (versos de més de vuit síl·labes):
• Els versos més habituals en la poesia catalana són:

1. L’heptasíl·lab, de set síl·labes, molt emprat en la poesia culta i en la popular:Té en sou els aucells i àngels (Jacint Verdaguer).
2. L'octosíl·lab, de vuit síl·labes: Per una escala que s'enruna (Gabriel Ferrater).
3. El decasíl·lab, de deu síl·labes, el més usat en la poesia al llarg de totes les èpoques i que pot tenir cesura* (4+6, 6+4 o 5+5): Amb quins altres sentits me’l fareu veure (Joan Maragall)
4. L’alexandrí, de dotze síl·labes, amb cesura gairebé sempre, (6+6), també ha estat força emprat en la poesia culta: Hi ha ulls que al primer cop ja trien la més bella (Josep Carner)

* Molt sovint els versos d’art major de deu i dotze síl·labes es divideixen en dues parts, anomenades hemistiquis, per una cesura o pausa:

Ajuda’m Déu,// que sens tu no em puc moure (4+6) (Ausiàs March)

En llemosí sonà // lo meu primer vagit (6+6) (Bonaventura Carles Aribau)

• El recompte sil·làbic pot ser condicionat pels fenòmens fonètics següents:

a) L’elisió, o fusió, entre paraules, de dues vocals en una, només se'n pronuncia una: Tot gira_al voltant d’aquell aire (Arnau Pons)

b) La sinalefa, o enllaç; de dues vocals entre mots contigus, es pronuncien les dues, però com un diftong: i_unes humils, esteses mans obertes (Vicenç Llorca)

c) I el hiat, o la pronunciació separada de dues vocals en contacte: qui/és aquell qui/en amors contemple (Ausiàs March)

2. La Rima: és la igualtat o semblança de les síl·labes finals dels versos, a partir de l'última vocal accentuada. 

Segons el grau de coincidència dels sons (que no necessàriament grafies), parlem de rima:

• Consonant, quan hi ha coincidència total de sons vocàlics i consonàntics:

On tornem que no fos naixença?

Vivim de mort, i no ens és grat;

morim d’amor, i no s’hi pensa, (Carles Riba)

• Assonant, quan només coincideixen els sons vocàlics:

Salta l’aigua més viva.

La font raja a desdir.

Una alzina respira (Josep Sebastià Pons)

 

Segons la posició de l’accent:

• Aguda, oxítona o masculina si recau en l’última síl·laba de la paraula.
• Plana, paroxítona o femenina si recau en la penúltima síl·laba de la paraula.
• Esdrúixola o proparoxítona si recau en l'antepenúltima síl·laba, que és el cas menys corrent de tots.

També parlem de:

• Rima falsa: és aquella que gràficament sembla que ho sigui, però que els sons que conté no es corresponen: son i món per exemple, tot i que ho sembla, no rimen, perquè l'obertura de la o no és la mateixa en els dos mots.
• Rima fàcil o pobra: és la que eutilitza mots d'arrel o desinència comuna: cantava i parlava. 
• Rima interna: són una rosa que els meus ulls han desclosa.

I, per últim, quan tenim versos sense rima, hi ha els:

• Versos blancs: tenen regularitat mètrica (el mateix nombre de síl·labes),
  
  però no rima.
• Versos esparsos: dins d'una poesia amb versos amb rima, són els que queden solts, sense rima.
• Versos lliures: no tenen ni regularitat mètrica, ni rima.

3. L'Estrofa: Les estrofes són agrupacions de versos, enllaçades per la rima, el ritme i el sentit, que formen unitats superiors al vers i inferiors al poema. Segons el nombre de versos i la combinació de les rimes, distingim les estrofes següents:

• L’apariat: agrupació de dos versos amb una sola rima. És molt utilitzada en la literatura culta i popular.
• El tercet: estrofa formada per tres versos amb una sola rima o rima encadenada (ABA BCB COC...).
• El quartet i la quarteta: la combinació de quatre versos llargs o d’art major s’anomena quartet ¡ la de quatre versos d’art menor és la quarteta. Si estan formats per versos amb rima: aabb s'anomenen caudats; si la rima és abab, encadenats; i si la combinació és abba, creuats.
• El quintet o la quinteta: combinació de cinc versos llargs o curts, amb dues rimes consonants diferents.
• L’octava: formada per vuit versos, és l’estrofa típica de la poesia culta del període clàssic (segle XV).

4. Composicions poètiques amb una estructura determinada: tot i que n'hi ha moltes, de moment només n'esmentarem quatre:

• El sonet: composició mètrica d’origen italià de 14 versos distribuïts en dos quartets i dos tercets de rima variada.
• El romanç: composició poètica que presenta un nombre indeterminat de versos —generalment heptasíl·labs. Els versos parells rimen —habitualment en assonant—, mentre que els senars resten lliures.
• La corranda: cançó popular de 4 versos heptasíl·labs, la majoria de vegades.
• L'haikú: composició d'origen japonès que acostuma a tenir 3 versos de 7, 5 i 7 síl·labes respectivament.
  
• La tanka: composició d'origen japonès que acostuma a tenir 5 versos de 4, 6, 4, 6 i 6 síl·labes respectivament.
• La sextina: composició poètica que consta de 6 estrofes de 6 versos decasíl·labs cadascuna i una estrofa de 3 versos que la clou.