I ara destacarem tot allò que del llibre que acabem de llegir hem après o hauríem d'haver après.
El material que utilitzarem està extret d'un dels dossiers que es feien des del Departament d'Educació sota el títol "El gust per la lectura" i que podeu consultar en aquest enllaç.
SOBRE LA SEVA VIDA:
- J. V. Foix va escriure un text en què vincula el record de Salvat-Papasseit amb la pluja (com va fer també en un poema que li va dedicar i que veurem més endavant). Ara llegirem el text i respondrem, després, les preguntes que es plantegen:
Plovia a bots i barrals, quan, a quarts d’una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat. [...] Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui gaudeixen amb la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de
paraigua, això és, d’aixopluc i amb barnilles. [...] Ha afirmat, categòricament, que
ell i els futuristes de tota jeia prefereixen mullar-se per tal com
dignifiquen així llur condició proletària i progressista. Si de cas, ha dit, preferiríem un ample para-sol de colors violentes i provocatives i amb campanelles de boc a la punta flexible de les varetes. Hem rigut tots dos, [...] m’ha agafat el paraigua, l’ha girat al revés,
barnilles enlaire com si una folla ventada l’hagués bufat, hi ha penjat, al revés de la virolla, un número de “Un Enemic del Poble” i amb veu dolça i apagada m’ha dit: “Potser teniu raó; potser sí que alguns d’aquests italians són uns dannunzians ressagats i tots plegats hauríem d’inserir-nos a la pròpia originalitat. El meu futurisme, doncs, és aquest”. I imitant un dels grotescs protagonistes que dialoguen en els dibuixos d’En Xavier Nogués, ha sortit, paraigua en mà i enlaire, de darrere
el taulell. I ha fet quatre passes tot rient manyac i inofensiu. Jo i un amic i correligionari seu en el falansteri pairal l’hem aplaudit, joiosos. [...] Ja a la porta, m’ha dit: “Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol de migdia al Passeig de Gràcia no podeu entendre els qui anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred.” No li he dit, és clar ―no m’agrada defensar-me si no és espiritualment urgent―, que precisament aquell dia m’havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques. Puix que jo carrego, jove com sóc, amb fresca esportivitat i damunt meu totes les llegendes. Sobretot si me les penja un company pur i excepcional com és ara En SalvatPapasseit, de les Laietanes, poeta.
J.V. Foix, Catalans de 1918
 |
| J.V. Foix de jove |
a) J.V. Foix segurament va escriure aquest text el 1919, tot i que es va publicar molt més tard. Com que la trobada que explica es va produir el març 1919, digueu quants anys tenien els dos protagonistes el dia de la trobada.
b) Quines dues classes socials es comparen en el text anterior? Quin objecte serveix per contraposar-les?
c) Com es guanyaven la vida els dos poetes en el moment de la trobada? quin dels dos treballava en una feina més relacionada amb la literatura?
- A partir de la lectura d'aquests textos, coneixerem una mica més el Salvat-Papasseit poeta:.
1. Fragments que Salvat va escriure sobre ell mateix:
"Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a l’escola de Santa Madrona. [...] En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, Un enemic del poble, són les darreres flames."
"[...] Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat. Sóc, com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist
i viscut. [...] Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. [...] Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall. Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. [...] Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços."
"Jo no vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una vida millor. Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no
passen de deu."
2. Fragments que sobre ell van escriure d'altres:
“Un tret molt curiós d’en Salvat-Papasseit, i que no era altra cosa que un reflex
del seu esperit selecte, era la gran cura amb què tractava els llibres que llegia. Un llibre a les seves mans, per vulgar que fos, esdevenia una joia. L’amanyagava, el fullejava suaument, tant, que una vegada llegit semblava més nou que abans de comprar-lo.[...] Aquesta pulcritud amb els llibres s’estenia naturalment a tots els actes de la seva vida, àdhuc en el parlar i en el vestir; malgrat la misèria que patia, calladament, la seva vestimenta era impecable i mai no s’hi veia una taca, ni gens de pols”.
Emili Eroles.
"En Salvat-Papasseit era, però, un optimista; tenia la tomba a tres passes, i
pensava en la vida, i creia en la vida desesperadament.[...] Si entre els nostres homes d’esperit, entre els nostres abnegats treballadors de la ploma hi ha un cas heroic, impressionant de debò, aquest cas serà la vida i l’obra del poeta Salvat-Papasseit."
Josep M. de Sagarra
"Quan el vaig conèixer era un xicot molt tètric; semblava un jove insatisfet. Tots
els gorkians, tots els anarquistes literaris, eren el mateix. Però a mesura que la seva presència al Faianç l’obligà ―almenys externament― a deixar les seves
vociferacions socials a segon terme i a obsessionar-se per les qüestions literàries, es tornà més divertit. En aquest procés anà perdent la pedanteria jovenívola. [...] Es tornà una persona molt agradable. [...] Salvat esdevingué un excel·lent company."
Josep Pla
- Els primers escrits que publicà Salvat-Papasseit eren en castellà, llegirem aquests textos i després intentarem explicar per què va comenár escrivint en castellà, per què va canviar de llengua i si això fou o no bo per a ell com a escriptor:
"Em diu l’Eroles que va ser ell qui va empènyer Salvat a escriure en català."
Tomàs Garcés.
 |
| Tomàs Garcés de jove |
"Ben aviat el meu amic i en Salvat-Papasseit es van separar d’aquell periòdic tan estrafolari, que no tan sols no donava cap diner, sinó que significava un risc constant d’anar a la presó. Salvat havia ja descobert amb astorament que era poeta i que escrivia millor el català que el castellà."
Emili Eroles.
 |
| No he trobat res més |
"Aquesta transformació es produí a mesura que anà deixant (en l’escriptura) el castellà, que fou l’idioma literari de la seva extrema jovenesa, per adoptar un català ple de naturalitat i desproveït de tota petulància acadèmica. El fet li costà un gran esforç, perquè les seves lectures d’adolescent, totes en castellà, que féu amb una gran avidesa, el castellanitzaren fins al moll de l’os. L’adopció del català li provà positivament, li donà una visible salut mental que per desgràcia no estigué mai d’acord amb la seva migrada salut física. Positivament, es rejovení."
Josep Pla.
 |
| Josep Pla jove |
SOBRE LA SEVA OBRA:
1. Els primers passos literaris de Salvat-Papasseit estan lligats a la ideologia marxista a què es va adscriure en els primers anys de joventut. Digueu amb quin nom signava les seves proclames revolucionàries i en quins mitjans de comunicació les publicava.
2. Un cop abandonat el marxisme, la seva militància revolucionària va passar per la difusió de l'Avantguarda. Busqueu informació sobre aquest moviment, els diferents “ismes” que l'integraren (sobretot el futurisme i el cubisme) i els principals artistes europeus que en formaren part, al llibre de text que tenim tan oblidat.
3. Des de les pàgines de revistes que ell mateix editava o on ell col·laborava ("Un enemic del poble", "Trossos"...) Salvat-Papasseit publicà els seus famosos
manifestos. Llegiu en veu alta el primer manifest, “Sóc jo, que parlo als joves”, i contesteu les preguntes següents:
1. Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum.
2. La grandesa de Goethe es troba en ço que féu, no en ço que deixà de fer.
3. Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons.
4. En la sublim llegenda, Jehovà és el comparsa. Aquella és grandesa: la dels àngels rebels.
5. Sigui la vostra moda tota nua cruesa.
6. Mai no vulgueu saber quina és l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar -màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament.
7. No coneguéssiu altra majestat que aquelles de les intel·ligències actives.
8. Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.
9. No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència si us és grat.
10. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat cualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.
11. Vulgueu alleugerir-vos de mentida: tota galanteria, per exemple. No acceptéssiu companys encarcarats per fora i buits per dins...
12. Els grans mots de Jesús -edifiqueu damunt la pedra viva- no foren dirigits als febles sinó als forts; més aviat als vells amb cor de joventut que no als joves amb ànima de vell.
13. Tot el que surti sa de la ment vostra parireu amb dolor; mes no ho vulgueu parir sense dolor, car sou vinguts en temps de dures proves. Quiscun d'entre vosaltres té vint anys.
14. Tingueu, com cal, impuls. I tingueu reflexió. No massa reflexió ni massa impuls: que essent un xic infants, no féssiu el pecat d'arribar a semblar-ho.
15. Aquells qui en ésser vells recorden amb enyor llur joventut, aquells, encara serven la il·lusió i l'esperança de dominar el món. Caldrà que desconfieu dels joves que no vulguin copsar aquest desig.
16. És un petit poema. Cada nova vegada que el tren travessa els camps -els travessa cent voltes cada dia-, els homes de la rella, de la falç i del càvec abandonen llurs eines i fixen son esguard en el vèrtig que vola. Cada nova vegada, sota el sol, quan el tren ja és lluny i es difumina, els homes de la rella, de la falç i del càvec retornen a les mans. Mes ho fan tan de pressa que diríeu que el tren els ha deixat vergonya de llur lent caminar damunt la feina. Hi haurà qui, entre vosaltres, no senti la vergonya d'avençar poc a poc?
17. Recordeu Lil·liput? Cada u de vosaltres pot ésser Gulliver, si es disposa a marxar-hi. (Viviu a Lil·liput.) Si us voleu apresar els peus i els braços, si us voleu apresar àdhuc el cos, tingueu l'ànima lliure ferament.
18. Els flacs temen a Déu; els ferms l'esguarden fixo. Penseu que Déu s'esguarda a si mateix, i que sols Ell és gran, resa el llibre sagrat.
19. Els pobles que aixecaren les piràmides no jaieren al sol ni el saberen mai témer. Amb tot no en féssiu fressa, car aquells temps són llunys: cada u de vosaltres basteixi un ideal de tanta dignitat que àdhuc permès li sia dansar als pics més alts de les velles piràmides.
20. No poséssiu mai limits a la vostra noblesa; vol dir: no feu mal enc que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc si us ha caigut intel·ligent, odieu l'ignorant malgrat que sigui esclau.
a) Digueu què significa el mot aforisme.
b) Raoneu sobre el fet que aquests manifestos siguin o no aforismes, i expliqueu quina finalitat persegueix el poeta en fer-los públics.
c) Indiqueu quins són els conceptes que considereu més revolucionaris i per què.
4. Salvat-Papasseit ha estat qualificat de poeta realista, perquè va retratar escenes de la vida quotidiana dels barris obrers. Ara llegirem aquests poemes i raonarem si aquesta afirmació és certa:
Si jo em llevava de bon dematí
Si jo em llevava de bon dematí
el sol encara a pleret s'hi arronçava;
tresca que tresca, si feia camí
a cada pas un fanal s'apagava.
La marmanyera em venia al costat
a l'altra banda, plena la faldada:
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc, d'un alé de rosada
Adhuc la boira em desvetlla els sentits,
que era tan dolça perquè s'aclaria.
Al plat de nata afinava els dits
el xavalet, llepoleig del bon dia.
La peixatera duia el cove al cap
i el peix saltava, pres dins la falsia;
l'obrer passava i li deia qui sap:
Jo he entès només que nomia: Maria.
Maria avança com la daina al vol:
al carretó de cafè amb llet s'atura;
reprèn la marxa que el treball no dol
i els ulls li brillen, que sembla una fura.
Com sap estendre els diaris primers
aquest bon home, a mida que arriben:
diria l'ú ço que diria el terç
i l'ú voldríem que els altres no priven.
Als molls les dèries retornen al joc
i a mi em plau força passar per la riba.
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l'esquellot fa descobrir l'estiba:
Igual els carros; desvetllen el cor.
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d'amor:
Goig de llevar-me matí cada dia.
(dins La gesta dels estels).
Vora mercat
el vigilant del meu barri
estava mig perdut per mor de l'opereta
per això és que s'ha casat
amb una noia grassa com una boia plena:
ell treu l'aigua del pou
i és ella qui gemega
vetaquí les veïnes com masteguen llur dèria
diu que s'ha mort la Rosa——
qui li havia de dir tant frescota com era
però ja se li veia que tenia una pena:
no feu res més de bo des de que el seu marit li tustava l'esquena
malviatge faci ell!
vetaquí les veïnes com masteguen llur dèria
vol dir que no plourà
——deixi que el que és avui ni sé com tinc la feina
UNA GITANA PRENYS
PORTA VENTURA NEGRA
vet aquí les veïnes com masteguen llur dèria
(dins La gesta dels estels).
Estenies la roba al terrat
Estenies la roba al terrat
i el teu braç tan rodó regalava;
als teus peus s'eixamplava el regal,
cada perla als rajols s'estirava.
I també del teu coll al teu pit
la frescor en l'afany t'ajudava:
si et tocava una mica de sol
t'hi dalies i t'eixamoraves.
(dins La gesta dels estels)
L'ofici que més m'agrada
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
—serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla—
damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.
I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
—un peix cua daurada, blaus d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
—si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
—els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt.
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
(dins Ossa menor)
Tot l'enyor de demà
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m'aixecaré potser,
i heus'aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa,
tot corrent.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: — Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heu's-aquí el que m'espera:
— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
(dins L'irradiador del Port i les gavines)
5. Un aspecte remarcable en la poesia de Salvat-Papasseit és l'actitud crítica amb què analitza determinats fets o comportaments socials. Després de llegir els poemes que trobarem a continuació, explicarem de quina manera el poeta
manifesta el seu esperit de revolta i la impotència que sent davant la societat que l'envolta.
Nadal
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
(dins L'irradiador del Port i les gavines)
Plànol
(dins Poemes en ondes hertzianes)
Nocturn per a acordió
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
-
-
-
-
-
- què és
-
-
-
-
-
-
-
- guardar fusta al moll:
però jo he vist la plujaa barralssobre els bots,i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;sota els flandesi els melis,sota els cedres sagrats.Quan els mossos d'esquadra espiaven la niti la volta del cel era una foradadasense llums als vagons:i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.Vosaltres no sabeu
-
-
-
-
-
- què és
-
-
-
-
-
-
-
- guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxerairescom una farandolafeien un jurament al redós del meu foc.I era com un miracleque estirava les mans que eren balbes.I en la boira es perdia el trepig.Vosaltres no sabeu
-
-
-
-
-
- què és
-
-
-
-
-
-
-
- guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells-que són de tants colorscom la mar sota elsol:que no li calen veles.(dins Óssa menor)
Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(dins L'irradiador del port i les gavines)
6. Una de les altres qualificacions que ha rebut Salvat-Papasseit és la de poeta de l'amor. Comprovarem llegint els poemes que trobarem a continuació la seva necessitat d'estimar:
Mester d'amor
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
(dins La gesta dels estels)
Marxa nupcial (dins L'irradiador del port i les gavines)
L'enamorat li deia
Penyora d'amor, penyora -
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora;
- o bé et tornaria el bes
o et daria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.
.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor penyora;
- o la flor del cirerer
o el llessamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.
Si tu em besaves, amor
jo et donaria una rosa.
(dins La gesta dels estels)
Arquer d'amor
Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava,
beuria la sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.
Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.
Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.
(dins Óssa menor)
I ara intenterem respondre les preguntes següents:
a) El bes va lligat a l'acte d'estimar. Quina importància li atorga el poeta Analitzem-ho comptant les vegades que utilitza un mot amb el lexema bes- en el primer poema.
b) Expliquem de quina manera el poeta manifesta la seva necessitat d'una relació carnal.
c) Busquem on apareix el tòpic del carpe diem, en quina d'aquestes poesies i en quins versos.
7. Malgrat la seva malaltia, el poeta reflexiona poc, però intensament, sobre la vida i la mort. Mirem on apareix el tòpic literari de l'ubi sunt en els poemes Tot l'enyor de demà que teniu a dalt, i els dos que trobeu a continuació:
Omega
l'hora floreix
rosa
vermella
roja i escarlata—
jo sé la noia que es deleix
i l'hora que passa
dansa que dansa—
el meu rellotge té un panteix
sageta d'or i plom a la vegada
l'hora floreix
i és el meu cor com l'esponja espremuda—
ara una esponja que raja d'escreix
(algú emborratxa
amagat
les agulles
cada minut cau com l'aigua de neu
llà on és l'amiga—
i a prop meu cau com l'espuma
ferida.
(dins Óssa menor)
Missenyora la mort
Missenyora la mort
ha volgut visitar-me
dins les quatre parets de ma cambra
tancada.
Vestia-la una túnica vermella,
i sense soroll d'ossos s'arrossegava
impúdica en son pler.
Missenyora la Mort
tenia els ulls d'instant.
L'instant que pot occir-me
i pot enamorar-me:
perquè sóc delitós de calenta fretura.
Son rostre fit al meu.
Però jo ja l'esguardava
perquè s'avergonyís de ses passions,
car m'era el patiment per ma obra
d'esperit.
Missenyora la Mort
m'ha fet una ganyota de menyspreu,
i mercè d'esvair-se
de les quatre parets.
(publicat a la revista "La columna de foc")
8. La vida i la mort són temes freqüents en la poesia, però no tots els poetes s’hi enfronten de la mateixa manera, tal com veureu tot seguit. Les composicions que trobareu a continuació pertanyen a poetes contemporanis a Salvat-Papasseit (alguns dels quals també van morir joves) que en un moment determinat van reflexionar sobre aquests temes:
CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué “–Atura't”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest “fê etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
 |
| Joan Maragall |
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; prò on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!
Joan Maragall
DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...
 |
| Màrius Torres |
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
del més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal.
Màrius Torres
 |
| Bartomeu Rosselló-Pòrcel |
EN LA MEVA MORT
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
I ara compararem les diferents concepcions que tenen aquests poetes i Salvat-Papasseit (sobretot fixant-nos en el poema Missenyora la mort) sobre la vida i sobre la mort.
