"La infanticida" de Víctor Català

Com ja sabeu, aquesta va ser l'obra que va fer decidir l'autora que s'amagaria sota un pseudònim masculí. 

He estat buscant-ne el text i n'he trobat algun fragment que ara us transcric aquí:

– Què hi fa aquí, tanta gent?… Ja m’ho pensava… Sempre, sempre el mateix”… Podien dir-me que un cop ja fos a dins d’aquesta casa ningú més me veuria… Era mentida... Tots me van enganyar, tots, tots, a posta; i don Jaume el primer, el fill de l’amo. 

Aquí també, com allà dalt, me miren, em pregunten, perseguint-me sempre… I fins se’n riuen… Maleïts!… Ah, l’hora (mostrant els punts amb ràbia) que jo pugui fugir i a clar de lluna, camps a través, a la masia anar-me’n…(amb sobtat esglai.)

A la masia?… Ah, no, no!… Hi ha el pare que em caça arreu per degollar-me… Un dia… ja va mostrar-me aquella falç retorta, més relluenta que un mirall de plata i més fina de tall que una vimella… Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro, i fent-la llampegar davant mon rostre, “Te la pots mirar bé”, va dir; “la guardo per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa el dia que m’afrontis i rebaixis… Mira-la bé, gossa bordella, i pensa que encara tinc delit, i ella no és gansa!”… I guaitant-me el gairell, tal com solia d’un temps ençà, me rebotà per terra i anà a la mola i… l’esmolà d’un aire!…(Escarnint la fressa d’esmolar, horripilada.) Cada xiiist!… xiiiist!… me resseguia l’ànima, de viu en viu el moll de l’os fonent-me… (Amb espant, abaixant la veu) Mes… ja no hi era a temps… Ja feia dies que havia entrat per la païssa l’altre, i que a la gola i al barrantc ens vèiem mentre pare i germans tranquils dormien… (Pausa breu; després, animada.)

Quan acabaven de passar el rosari els donava el sopar tot de seguida; i com que estaven fadigats de raure amb la mola o el magall d’a primera hora, amb l’últim mos cap a la cambra anaven i s’adormien com infants de cria… En oir sos rumflets, bona i descalça, passava pel celler, a les palpentes, atravessava per la cort dels poltres, dava la volta al nyoc i a la porxada, i aconseguida i tot pel gos de presa que com anyell pertot arreu seguia, entrava a l’hort i respirava alegre… La celístia molts cops m’enlluernava amb son pipellejar; i el cel, diria’s un cap sembrat d’esquerdissets de vidre… (Amb deliqui.) Feia una fresca i quietud més dolces!… Si n’hi havia malgastat, d’estona, sota la parra o el magraner!… Mes, l’altre m’esperava allà prop, braços estesos i un petó, i cent, i mil, a flor de llavi per desgranar-nos tots damunt mon rostre tantost m’hi arrimés… I jo em delia, tremolosa de por de no trobar-lo…

I a peu descalç, trescant com cabra daina per sobre l’herba, de rosada humida, collia al pas un gessamí, una rosa, per dur-ho an ell, a mon Reiner… Quina ànsia, si en fer la senya amb un xiulet de merla a l’altra banda del barranc no oïa una altra merla contestar joiosa! Ja no corria, que volava, llesta com si em xuclés de part d’allà la vida… I… ans d’adonar-me’n, me sentia presa en uns braços ferrenys i alhora trèmuls, i amb mil petons al clot del coll i als llavis i envolta en son alè, que m’abrusava, com ovella fiblada defallia…

(Pausa breu.)

I tornava a aquest món… no sé a quina hora… quan Déu volia o quan… volia l’altre… perquè jo no era jo… feia sos gustos, puix era amo de mi… Si jo el volia més que a tot lo del món!… Que abans de veure’l semblava una bèstia salvatgina. Escopia a tothom, tirava coces, vivia entre els garrins, en les estables, i ni sabia enraonar… Mon pare, poc ne feia cabal, de la mossota; altra feina tenia amb molí i terres! i ell… m’ho va ensenyar tot… Primer, de modos, després, de ser endreçada i curiosa… que, en dos mesos només, va capgirar-me que la gent del veïnat no em coneixia. I encar no ho sé, com vaig poder agradar-li! No semblava sinó que a cau d’orella me deia Déu tot lo que fer calia…

(Pausa breu)

De cap a cap, tota la vida entera per mon desig, fóra una nit de lluna, que sols de nit m’era possible veure’l… No sabia deixar-lo!… Me semblava que per sempre, en anar-me’n, el perdria… tan llarg un jorn de sol a sol se’m feia sens ell… Vint-i-quatre hores sense besos!… vint-i-quatre hores sens sentir sa galta entre mos pits encloterar-se, dolça,i ses parpelles no aclucar amb mos llavis!… I encar volien que el deixés per sempre! Cert dia algú li va xerrar a mon pare que em feia amb un senyor… Algú seria que no va estimar mai… una animeta seca com un buscall i que a hores d’ara deu cremar a l’infern per la seva obra… Perquè el mal que va fer!… Des d’aquell dia mon pare semblà foll, guaitant-me sempre mateix que un mal esprit, sempre grunyint-me. Mentre a la mula i a la vaca cega com a filles tractava amanyaguides, tracte de mula o verra a mi em donava.

I tot per què?… Doncs, sols perquè l’altre era un senyor!… Veus aquí la seva dèria!… Com si fos, ser senyor, pecat dels grossos, d’una mena de gent esperitada de qui s’ha de fugir com del dimoni… I el dimoni, talment, devia ésser el meu Reiner segons el dir del pare… Mes jo mai he sabut per què el temia!:.. que ell valia molt més que els altres homes, i era ardit i valent que dava enveja, i caçava millor que el gran de casa, i ballava amb més aire que cap jove de cinc hores o sis a la rodona…Que prou que vaig guaitar-lo aquella vetlla que va fer un sarau la Baronessa amb tota aquella gent de Barcelona que l’estiuada van passar al poble… Ell ballà tots els balls… De part de fora prou me’l mirava jo… i amb tal família, que no podia respirar ni fúger!… Sinó que ell, l’endemà, ja va contar-m’ho; que tot fou compromís, que s’avorria, que enyorava el barranc, la pobra Nela… I jo hauria jurat, mentre dansavaque ho feia ben a gust… Si era més ximple!

(Pausa.)” (extret del bloc: "La gran categoria")

Que com va ser?... (Amb dolor.)  Oh, no!... No em feu dir-ho!... que sento fred... i por... Jo... no ho volia... si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,  quan vaig veure la nena, l'abraçava i a petons, a petons, l'hauria fosa, que mai més acabava d'atipar-me'n... I tant vaig masegar-la, que la nena, heus aquí que, de cop, la cara arrufa i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo,  lo mateix que el Sant Just de pedra marbre... I la nena, quins crits!... Semblava folla... Jo, d'esglaiada fins perdia l'esma... quant a dalt... quint espant!... Sento que es tiren a baix del llit i cops de peus descalços... Era el pare; segur!... Verge Maria! Com ho havia de fer, jo pecadora? Eren passos rabents... cap a l'escala...  I... no sé... què passà... La falç vaig veure relluir, tot de cop... aquí de dintre...  (Per son cap.) i m'aixeco d'un bot... La nena... hi torna... jo, li tapo la boca... mes... no calla... i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda, corro cap a... la mola... i... mare meva!... (Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llençar un objecte.) Quin xerric que va fer!... Com... una coca!... I encara, llençà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!... (Regirant-se violentament d'una banda a l'altra, com per lliurar-se d'algú que la subjectés.) Que no vull dir res més!... Pareu la mola, que el dimoni la roda... per matar-me... El pare... no el va ser... No ho sé... qui era... que va entrar... allà dins... No me'n recordo... Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven, amb uns ulls més badats!... com unes òlibes... Mes el pare... res sap... Que no us escapi... Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia, d'un cop de falç... la meva testa a terra. (Amb viva angoixa, suplicant.) No li digueu, per mor de Déu, al pare!... De la nena, ni un piu... que no ho sospiti... que per ço me n'he anat de casa meva i m'estic aquí dins... perquè no em trobi... Que don Jaume ho va dir... el fill de l'amo... Fins que vinga en Reiner... i anem a França... (Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.) lluny del pare... i la falç... i aquella... mola... que no vull... que m'esclafi... cap més... nena... (Al final, perceptible amb prou feina. Diu els darrers versos amb la mirada clavada en l'espai, com embadalida. La cortina ha començat a baixar durant el penúltim, fins a metre i mig del sòl i a la darrera paraula cau de cop.) (extret d'Escriptors.cat)