Aquesta vegada començarem tot explicant qui era l'autor d'aquesta obra, a quin moviment estava adscrit, quin era el seu concepte de literatura i de literat... començarem, doncs, pel començament.
L'autor: Joan Puig i Ferrater va néixer l'any 1882 a la Selva del Camp. Era fill il·legítim d'un terratinent ric que mai el va voler reconèixer, cosa que deixà una forta petjada en la seva vida i en la seva obra.
 |
| La Selva del Camp |
Va viure la seva infantesa i adolescència amb la seva mare, a casa d'uns oncles ben situats.
Va estudiar batxillerat a Reus on va conèixer autors modernistes de la zona, com Antoni Isern i Plàcid Vidal.
El 1889 intenta suïcidar-se, sembla que a causa d'un amor frustrat i, després, es trasllada a Barcelona on comença a estudiar farmàcia, que deixa després del primer any. No obstant, va treballar d'aprenent de farmàcia i d'ajudant de metge.
 |
| Farmàcia de l'antiga universitat |
Des de ben aviat, simpatitzà amb els sectors polítics anarquitzants i llegí Nietszche, Gorki, Ibsen...
El 1893 marxa a França buscant un lloc on les idees en què creia i la societat no estiguessin en una contradicció tan feridora.
Les seves primeres obres es fan ressò, sobretot, de:
- el seu naixement il·legítim i les circumstàncies que va ocasionar-li: marginació i, com a conseqüència, una actitud fortament individualista.
- les experiències que va viure en aquest primer viatge.
- Diàlegs dramàtics: van rebre dures crítiques, perquè els van considerar escrits pseudofilosòfics i no teatrals com l'autor pretenia. En ells ja apareix la figura del vagabund (ésser solitari, que viu fora de la societat i que sortirà a altres obres seves)
- La dama alegre: que va ser considerada immoral per un ample sector de crítics. En ella es dramatitzaven els amors que va tenir amb una dama que va conèixer durant el viatge.
El 1906 estrena La bagassa (boires de ciutat) obra que no hem conservat, però que sembla que s'inspirava en el teatre de Gorki i Arrels mortes drama en tres actes que passa al Camp de Tarragona. Totes dues formen part del bloc creatiu de teatre d'idees regeneracionista d'arrel modernista. També publica Diàlegs imaginaris on apareix el poeta com a educador d emasses, ésser messiànic que salva la societat després d'enfrontar-se amb la massa social.
Per a Ferrater el poeta, sensible ha d'agafar la inspiració de la Vida i aconseguir transformar una realitat negativa en poesia veritable i sincera a partir de la seva mitificació que la transforma.
El 1908 publica una de les seves obres més importants: La dama enamorada on converteix en literatura els seus amors amb madame de Thevenor que complicaven la gelosia del fill de la senyora. El mateix any apareix Aigües encantades i fa una confència (L'art dramàtica de la vida) on explica la raó d'aquesta obra i de les idees que hi ha als Diàlegs. Ell creia que l'autor dramàtic i/o l'artista en general, primer havia de viure amb intensitat a fi de conèixer la seva realitat i tenir les experiències necessàries a fi d'aconseguir, després, meditar, concentrar-se i, finalment, crear unes obres, on aquesta aparegui no tal i com és sinó més poètica i menys vulgar, amb les quals educarà el públic. Per tant creia que el poeta havia de pensar tant en els problemes individuals com en els col·lectius i convertir-los en matèria artística després d'haver-los convertit en poesia i sentiment.
El 1911 va entrar com a redactor a La Vanguardia.
El 1914 es va llicenciar en filosofia i Lletres.
Estrenà obres molt diverses amb les quals no acabava d'aconseguir l'èxit i la professionalització que desitjava, sobretot perquè els temes i arguments que tractava (adulteris, fills naturals, amants seduïdes i abandonades, suïcidis...) xocaven amb la moralitat burgesa de l'època que s'escandalitzava.
El 1910 escriu i estrena el 1912 El gran Aleix que retratava un personatge vitalista, passional, gran seductor, popular entre homes i donees que desperta l'admiraicó de tothom excepte de la dona pròpia que acaba provocant-li la mort.
El 1914 estrena La dolça Agnès, que no es va editar mai, on explicava el seu naixement i la seducció de la seva mare pel que era el seu cunyat.
A partir del 1916 decideix canviar els seus plantejaments estètics a causa, també, de la gairebé desaparició del grup modernista a favor dels noucentistes. Això es veu a l'obra Dos diàlegs, on no hi ha cap manifestació sobre temes polítics o socials i s'hi veu la por i desconcert de l'autor davant la possibilitat de ser arraconat pels nous intel·lectuals.
Així comença la seva última etapa dramàtica que acabarà el 1924. Durant aquests anys intentarà obtenir el favor del públic tot escrivint obres de teatre en vers o en prosa que situa en un ambient llegendari o que es podrien qualificar d'alta comèdia burgesa i que pretenen, només, entretenir. Així tenim El gran enlluernament on tracta de l'enfrontament entre el mecenes i l'artista tot posant-se a favor del primer. Tot i aquests canvis, no aconsegueix l'èxit que esperava i el 1924 inicia la seva carrera com a novel·lista.
A partir de 1931 amb la proclamació de la II República va dedicar-se a la política des d'Esquerra Republicana: va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català.
Quan va començar la Guerra civil (1936) va ser nomenat conseller d'assistència social, després va ser enviat coma negociador a París per comprar material bèl·lic i va ser acusat de quedar-se amb els diners. ell ho va negar sempre, però no va tornar mai a Catalunya i, aquesta acusació, el va separar de la resta d'exiliats catalans.
A partir del 1938 i fins a la seva mort, es va dedicar a escriure El pelegrí apassionat, la seva obra més ambiciosa, editada entre 1952 i 1977, i on intentà retratar la Catalunya que va viure.
Morí a París abans que s'hagués acabat la publicació, l'any 1956.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada