El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat Papasseit (1)

I comencem amb el tercer llibre, un recull de poemes que rep el nom d'El poema de la rosa als llavis i que va escriure Joan Salvat Papasseit. Començarem parlant de l'autor.

Joan Salvat Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894 fill d'una família treballadora i humil.

El seu pare, fogoner de vaixell, va morir en un accident mentre estava embarcat, quan Joan Salvat tenia set anys.

Com que la seva mare no el pot alimentar, passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a una corbeta que estava ancorada al port de Barcelona.  

Als dotze anys sent desig d'incorporar-se a l'Església, cosa que no fa.

Als tretze entra d'aprenent d'una adrogueria i després en un taller d'escultura religiosa. Aquí voldrà aprendre l'ofici i va a algunes classes a la Lloja, però acaba abandonant. És llavors que comença a escriure pensaments de caràcter polític.

L'any 1911 comença a freqüentar la parada de llibres que Emili Eroles tenia al mercat de Santa Madrona. Allà coneix el bibliògraf Antoni Palau i Joan Alavedra amb qui fan tertúlia, allà mateix o a l'Ateneu Enciclopèdic Popular on formen un grup que anomenen Grup antiflamenquista pro-cultura. Coneixerà i simpatitzarà amb les obres de Gorki i de Nietzsche.

Amb Joan Alavedra assistirà a unes classes que Jordi Rubió oferia als Estudis Universitaris Catalans. Allà coneixerà Daniel Cardona que l'introduirà a l'independentisme.

El 1914 s'afilià a les Joventuts socialistes, col·labora a la Justícia social de Reus, sovinteja els locals bohemis, entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim de Gorkiano en honor a Gorki a qui admirava. 

Entre  1915 i 1016 (sis mesos en total) treballa de vigilant nocturn al port.

El 1916 és empresonat durant dos mesos i un dia arran d'un article que va publicar a Los Miserables.

Continua escrivint articles de caire polític per a diverses publicacions i comença a escriure poemes en català.

Eroles i alavedra li presenten Eugeni d'Ors qui el posa en contacte amb Santiago segura, propietari de les Galeries Laietanes, que li donarà una feina com a encarregat de la secció de llibreria. Allà coneixerà autors noucentistes i avantguardistes, com Josep Carner, J.V. Foix...

El 1916 coneix Torres García i Rafael Barradas que l'introdueixen a les avantguardes, sobretot al futurisme i al vibracionisme.

El 1917 apareix la revista Un enemic del poble. fulla de subversió espiritual on disposarà d'un espai on comunicar les seves idees. Comença a publicar una aforismes que anomena Mots-propis.

Va aplegar els seus articles a Humo de fàbrica (1918).

El 1912 havia començat a festejar amb Carme Eleuterio Ferrer, amb qui es casarà el 1918.

Comença a aparèixer com a poeta, més que com a ideòleg, que segueix les avantguardes. El primer poema que publica com a tal és Columna vertebral: sageta de foc. Paral·lelament es declara part de la divina acràcia i deixa la lluita política.

el 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic, publicació d'influències futuristes on apareix el títol del que serà el seu primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes.

Durant l'estiu comença a manifestar-se la tuberculosi i Santiago Segura li ofereix una casa a Sitges on es traslladarà amb la seva dona. També anirà a fer una cura de repòs a Matadepera.

El 1919 neix la seva primera filla a qui anomena Salomé. Arran d'aquest fet escriu unes proses infantils: Els nens de la meva escala.

Torna a treballar a les Galeries on coneix gent nova com tomàs Garcés, Xavier Nogués, Josep Ma López-Picó... i fa de lleibreter i d'editor. Publica el seu primer llibre: Poemes en ondes hertzianes (1919) on palesa la seva admiració per Marinetti i Apollinaire.

El 1920 visita París, l'empremta de la qual es veu a L'irradiador del port i les gavines, el seu segon llibre. Publica el pamflet: Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català.

El 1921 edita la revista Proa que tindrà dos números i col·labora a La Publicidad. També es publica el segon llibre que ja hem citat abans.

A finals d'any és internat al sanatori de La Fuenfría a Cerdecilla, Madrid, des d'on escriu poemes plens d'enyorança de Catalunya i que apareixen a Les conspiracions el 1922.

La seva segona filla, Núria, neix el mateix any mentre ell s'està a diversos sanatoris d'andorra i de CAtalunya Nord.

El 1922 publica La gesta dels estels, el 1923 el poema de la rosa als llavis i un fragment més d'els nens de la meva escala.

el febrer de 1924 mor la seva filla Núria, també de tuberculosi, l'agost del mateix any, mor ell a casa seva, al carrer de l'Argenteria de Barcelona.

El 1925, pòtumament, apareix Óssa Menor.

La seva obra poètica ha estat musicada i recitada abastament.

Com avaluarem l'assignatura.

Abans de començar amb el nou llibre hem de fer una mica de resum del que hem après fins ara i decidir com valorarem l'assignatura.

Al primer trimestre hem llegit i comentat els dos primers llibres de lectura obligatoris: Pilar Prim  i Aigües encantades.

També hem anat a veure dues obres de teatre d'Àngel Guimerà: Terra Baixa i Mar i cel.

Què fem ara amb tot això?

Doncs alguna cosa escrita i alguna cosa oral, oi?

I quines?

Totes les obres tenen coses en comú:

• Les quatre són protagonitzades o coprotagonitzades per dones que pateixen una evolució personal:
• Pilar Prim.
• Cecília.
• Marta.
• Blanca.
• A les quatre hi trobem homes que les ajuden en major o menor grau a fer aquesta evolució:
• Marcial Deberga.
• El Foraster. (Vergés)
• Manelic.
• Saïd.
• Tres són contemporànies als autors que les escriviren i no gaire allunyades entre elles en el temps i passen a espais relativament pròxims:
• Pilar Prim de Narcís Oller (1846-1930; pub. de l'obra: 1906).
• Aigües Encantades de Joan Puig i Ferreter (1882-1956; pub. de l'obra: 1908).
• Terra Baixa d'Àngel Guimerà (1845-1924; estrena de l'obra: 1896).
• Les quatre expliquen diferents injustícies que pateix la dona pel fet de ser-ho:
• La situació social de les vídues.
• L'accés a l'educació.
• La possibilitat de ésser tractada com una persona, com un individu.
• La llibertat d'enamorar-te d'algú.
• I en les quatre apareixen personatges que no dubten a maltractar-les.
• Les quatre protagonistes són diferents a les dones que les envolten en major o menor grau i per motius ben diferents.
• A les quatre obres la religió hi té una presència especial.
• De les quatre en podem treure coses que ens mostren com era la societat on vivien els seus autors, fins de Mar i cel en podem inferir, tot i que indirectament, alguna cosa.

Aquí teniu un video  on es parla de la Barcelona de finals del XIX i inicis del XX.

Fotos que vaig fent.

Avui se m'ha acudit que us les puc fer arribar des d'aquí.

En aquesta entrada us aniré passant els enllaços on podreu trobar les fotos que vaig fent a les sortides.

• Si voleu veure les que vaig fer quan vam anar a veure Terra Baixa al Borràs, cliqueu aquí.

• I si voleu veure les que vaig fer del nostre primer intent de veure Mar i cel, aquest altre aquí.

• Us deixo també l'enllaç on podeu trobar l'article que parla de la sèrie Merlí.
• I aquí teniu les fotos del divendres 27, bon cap de setmana!

Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater (3)

Cartell de l'última representació

I ara sí, ara comencem amb l'obra.

AIGÜES ENCANTADES 

Temàtica: aquesta obra és, sobretot, un al·legat político-social individualista, una obra compromesa en què es mostra clarament l'enfrontament entre l'individu (científic i artista) i la societat (endarrerida, supersticiosa) en la lluita per denunciar un seguit de circumstàncies que estan frenant el seu progrés i la seva educació.
En aquesta obra hi ha la condemna d'una realitat endarrerida i miserable que mostra la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home de tot allò que el manté lligat al passat: la tradició, la religió i les forces polítiques oligàrquiques. 
És doncs, una obra modernista d'intenció clarament regeneracionista.
El títol ve d'un element natural: unes aigües mortes i mitificades per una llegenda religiosa segons la qual se les considera gorgs de la Verge que hi ha obrat miracles.
L'escenari és un poble que pateix de sequera crònica, a causa de la qual:

• La majoria de la gent que hi viu creu que aquestes aigües són sagrades i no es poden manipular i que la lluita contra la sequera s'ha de basar en els precs a Déu o a la Verge. (visió obscurantista, immobilista i tradicional). 
• Mentre d'altres (un grup de persones del poble liderats per un Foraster) pensen que aquestes aigües podrien ser utilitzades per solucionar el problema de la sequera. (postura científica i progressista).

Per tant hi ha un enfrontament entre els primers que estan guiats per les forces dominants, l'oligarquia religiosa i política representada pel capellà, el batlle i el cacic i que són el poble oprimit que no té prou cultura per lluitar contra aquesta opressió. 

Moment de la representació d'Aigües Encantades

I els segons, liderats per un enginyer (el Foraster) que segueix Cecília (l'estudiant de magisteri), Romanill (manescal o veterinari), Bartomeu (republicà) i Manso (carlí) que no deixen de ser els marginats d'aquest micorcosmos. 
Al mig, Vergès, el mestre, que està d'acord amb els segons, però no s'atreveix a enfrontar-se als primers.

Puig i Ferrater coneixia de primera mà el problema que retrata en la seva obra. Provenia d'un medi rural on havia viscut la tradició immobilista aliada amb el poder i la influència asfixiant i esterilitzant de la superstició religiosa. 
Per tant l'obra s'ajusta a les seves idees sobre la realitat i la vida: cal que el poeta (l'artista, l'escriptor) conegui la realitat per descriure-la i sublimar-la. 
També cal tenir en compte el moment en què s'escriu l'obra: quan l'aparició d'un món urbà més desenvolupat i progressista xoca amb l'endarreriment del món rural: l'oposició món rural / món urbà que es donava també a la realitat: els joves artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar lliurement el seu art i les seves idees de progrés. 



Personatge protagonista:
El personatge de Cecília Mentre inicia una rebel·lió que té un doble sentit:

• D'una banda, s'enfronta amb el seu pare, el cacic Amat, a la manera d'un enfrontament generacional entre pare i filla. Ella lluita contra un control gairebé absolut de la seva vida per part de la figura paterna. És, doncs, un enfrontament personal, individual. 
• Però la necessitat d'independència que experimenta Cecília està provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva formació com a mestra, una consciència ideològica: a mesura que va entenent la necessitat d'un canvi, d'un progrés científic que deslliuri la massa social de la ignorància i del pes de la tradició, s'adona de la seva inferioritat i de la seva submissió. I és en aquest moment que l'enfrontament amb el pare pren un altre caràcter: Cecília no es revolta només contra la figura paterna controladora, sinó contra la figura del cacic que aquest representa i els problemes que hi van lligats: immobilisme, tradició, ignorància, ordre social per mantenir el control del poble, fanatisme religiós... 

Per tant, Cecília viu un doble enfrontament concretat contra la mateixa persona: enfrontament familiar i enfrontament social. 

Gorgs

Això la converteix en un personatge nou dins del conjunt de l'obra de Puig i Ferrater. Fins aquell moment i després d'aquesta obra, les dones de les seves obres o bé eren dames apassionades, sensuals, que només pretenien la satisfacció dels seus desitjos i sentiments, i que volien dominar els homes a partir de l'ús dels seus encants; o bé dones arrossegades per un destí tràgic. Cecília és l'únic personatge femení capaç de mantenir una actitud racional, que margina els seus sentiments (no accepta les atencions del mestre Vergès i només sent pel Foraster una admiració "professional"). 
No es tracta d'un personatge deshumanitzat i sense sentiments, sinó d'un personatge femení "modern". 

Ibsen
Tots els estudiosos han fet notar la indubtable influència de l'obra del dramaturg noruec Ibsen en el Modernisme regeneracionista. 
Aquí, però , podem parlar d'una influència més directa: concretament, l'obra d'Ibsen que serviria de model per a Aigües encantades és Un enemic del poble. Tot i que no podem dir que Puig i Ferrater la plagiés, sí que és cert que en va fer una adaptació adequada a la realitat catalana.

Ibsen

Punts de contacte:

• Totes dues obres tenen a veure amb l'aigua: les d'un balneari a Un enemic del poble i les d'unes gorges sagrades a Aigües encantades. 
• Hi ha tot un seguit de trets comuns entre els personatges de les dues obres: 
• La figura del doctor Stockmann tindrà el seu paral·lel en el Foraster. Tots dos homes, amb una formació científica i tècnica, per tant, progressista (un és metge, l'altre és enginyer), prenen la iniciativa per aconseguir el progrés dels seus pobles respectius. 
• La figura de Cecília compartiria alguns aspectes del personatge del doctor Stockmann i també del personatge de Kitty, la filla del doctor. Les dues dones són l'element femení que està al costat del protagonista fins al darrer moment, que l'ajuda i l'anima. 
• La postura indefinida i vacil·lant del mestre Vergès tindria a veure amb la dels periodistes Hovstad i Billing, indecisos entre les seves creences favorables a la modernitat i el progrés i la conveniència de sotmetre's a les imposicions de les autoritats (Vergès no pot prendre una postura radicalment oposada a l'oligarquia del poble perquè, com a mestre, la seva feina depèn dels qui governen, Hovstad i Billing han de vendre els seus diaris i conservar els seus anunciants). 
• El pastor Romanill, home independent que hostatja el Foraster a casa seva quan li cal un lloc per parlar al poble tindria el seu equivalent en el mariner Horster, que cedeix la seva casa al Dr. Stockmann perquè hi faci una assemblea 
• El conflicte que mostra Aigües encantades esclata en el si d'una família, la dels Amat, terratinents i cacics del poble. En l'obra d'Ibsen, el conflicte es viu entre dos germans, Thomas i Peter Stockmann: en una s'enfronten pare i filla, en l'altra, dos germans. 

Un enemic del poble

Per sobre de totes aquestes identificacions, però, hem de destacar que el que sobretot recull Puig i Ferrater de l'obra d'Ibsen és una idea i una actitud: l'enfrontament entre un individu (Stockmann-Kitty / Cecília-Foraster) contra una societat immobilista. La principal diferència rau que en una és l'interès econòmic el que evita el progrés (Ibsen) i a l'altra l'omnipotència del poder religiós (Ferrater). 

I ara que ja sabem què ens trobarem, podem començar a llegir l'obra.

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (2)

Aquesta vegada començarem tot explicant qui era l'autor d'aquesta obra, a quin moviment estava adscrit, quin era el seu concepte de literatura i de literat... començarem, doncs, pel començament.

L'autor: Joan Puig i Ferrater va néixer l'any 1882 a la Selva del Camp. Era fill il·legítim d'un terratinent ric que mai el va voler reconèixer, cosa que deixà una forta petjada en la seva vida i en la seva obra.

La Selva del Camp

Va viure la seva infantesa i adolescència amb la seva mare, a casa d'uns oncles ben situats.

Va estudiar batxillerat a Reus on va conèixer autors modernistes de la zona, com Antoni Isern i Plàcid Vidal.

El 1889 intenta suïcidar-se, sembla que a causa d'un amor frustrat i, després, es trasllada a Barcelona on comença a estudiar farmàcia, que deixa després del primer any. No obstant, va treballar d'aprenent de farmàcia i d'ajudant de metge.

Farmàcia de l'antiga universitat

Des de ben aviat, simpatitzà amb els sectors polítics anarquitzants i llegí Nietszche, Gorki, Ibsen...

El 1893 marxa a França buscant un lloc on les idees en què creia i la societat no estiguessin en una contradicció tan feridora.

Les seves primeres obres es fan ressò, sobretot, de:

• el seu naixement il·legítim i les circumstàncies que va ocasionar-li: marginació i, com a conseqüència, una actitud fortament individualista.
• les experiències que va viure en aquest primer viatge.

El 1904, i novament aquí, publica:

• Diàlegs dramàtics: van rebre dures crítiques, perquè els van considerar escrits pseudofilosòfics i no teatrals com l'autor pretenia. En ells ja apareix la figura del vagabund (ésser solitari, que viu fora de la societat i que sortirà a altres obres seves) 
• La dama alegre: que va ser considerada immoral per un ample sector de crítics. En ella es dramatitzaven els amors que va tenir amb una dama que va conèixer durant el viatge.
  

El 1905 torna a marxar a França, amb el seu amic Antoni Isern. Quan va tornar es va dedicar al teatre i al periodisme.

El 1906 estrena La bagassa (boires de ciutat) obra que no hem conservat, però que sembla que s'inspirava en el teatre de Gorki i Arrels mortes drama en tres actes que passa al Camp de Tarragona. Totes dues formen part del bloc creatiu de teatre d'idees regeneracionista d'arrel modernista. També publica Diàlegs imaginaris on apareix el poeta com a educador d emasses, ésser messiànic que salva la societat després d'enfrontar-se amb la massa social.

Per a Ferrater el poeta, sensible ha d'agafar la inspiració de la Vida i aconseguir transformar una realitat negativa en poesia veritable i sincera a partir de la seva mitificació que la transforma.

El 1908 publica una de les seves obres més importants: La dama enamorada on converteix en literatura els seus amors amb madame de Thevenor que complicaven la gelosia del fill de la senyora. El mateix any apareix Aigües encantades i fa una confència (L'art dramàtica de la vida) on explica la raó d'aquesta obra i de les idees que hi ha als Diàlegs. Ell creia que l'autor dramàtic i/o l'artista en general, primer havia de viure amb intensitat a fi de conèixer la seva realitat i tenir les experiències necessàries a fi d'aconseguir, després, meditar, concentrar-se i, finalment, crear unes obres, on aquesta aparegui no tal i com és sinó més poètica i menys vulgar, amb les quals educarà el públic. Per tant creia que el poeta havia de pensar tant en els problemes individuals com en els col·lectius i convertir-los en matèria artística després d'haver-los convertit en poesia i sentiment.

El 1911 va entrar com a redactor a La Vanguardia.

El 1914 es va llicenciar en filosofia i Lletres.

Estrenà obres molt diverses amb les quals no acabava d'aconseguir l'èxit i la professionalització que desitjava, sobretot perquè els temes i arguments que tractava (adulteris, fills naturals, amants seduïdes i abandonades, suïcidis...) xocaven amb la moralitat burgesa de l'època que s'escandalitzava.

El 1910 escriu i estrena el 1912 El gran Aleix que retratava un personatge vitalista, passional, gran seductor, popular entre homes i donees que desperta l'admiraicó de tothom excepte de la dona pròpia que acaba provocant-li la mort.

El 1914 estrena La dolça Agnès, que no es va editar mai, on explicava el seu naixement i la seducció de la seva mare pel que era el seu cunyat.

A partir del 1916 decideix canviar els seus plantejaments estètics a causa, també, de la gairebé desaparició del grup modernista a favor dels noucentistes. Això es veu a l'obra Dos diàlegs, on no hi ha cap manifestació sobre temes polítics o socials i s'hi veu la por i desconcert de l'autor davant la possibilitat de ser arraconat pels nous intel·lectuals.

Així comença la seva última etapa dramàtica que acabarà el 1924. Durant aquests anys intentarà obtenir el favor del públic tot escrivint obres de teatre en vers o en prosa que situa en un ambient llegendari o que es podrien qualificar d'alta comèdia burgesa i que pretenen, només, entretenir. Així tenim El gran enlluernament on tracta de l'enfrontament entre el mecenes i l'artista tot posant-se a favor del primer. Tot i aquests canvis, no aconsegueix l'èxit que esperava i el 1924 inicia la seva carrera com a novel·lista.

A partir de 1931 amb la proclamació de la II República va dedicar-se a la política des d'Esquerra Republicana: va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català.

Quan va començar la Guerra civil (1936) va ser nomenat conseller d'assistència social, després va ser enviat coma negociador a París per comprar material bèl·lic i va ser acusat de quedar-se amb els diners. ell ho va negar sempre, però no va tornar mai a Catalunya i, aquesta acusació, el va separar de la resta d'exiliats catalans.

A partir del 1938 i fins a la seva mort, es va dedicar a escriure El pelegrí apassionat, la seva obra més ambiciosa, editada entre 1952 i 1977, i on intentà retratar la Catalunya que va viure.

Morí a París abans que s'hagués acabat la publicació, l'any 1956.

Pilar Prim. acabem amb l'obra. Apunts al voltant de...

I ara que ja hem llegit i analitzat l'obra, parlarem una mica de l'autor, de la gestació i dels seus aspectes formals.

Biografia:

Narcís Oller i Moragas va néixer a Valls (Alt Camp) el 1846, i va morir a Barcelona, el 1830.

Orfe de pare, fou educat pel seu oncle i estudià Dret a Barcelona, on acaba vivint a partir de 1873. Inicialment va treballar d'oficial de secretaria de la Diputació Provincial i després va fer de procurador dels tribunals.

D'ideologia catalanista i conservadora, va tenir relació amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, dels catalans, i amb Benito Pérez Galdós o José Ma Pereda dels espanyols.

Creia que la novel·la s'havia de basar en la realitat, filtrada per la visió que d'ella tenia l'artista. Les seves novel·les fan això, cosa que les converteix en sentimentals i moralistes. 

Narcís Oller

Obra:

No va ser, ni ho va pretendre mai, només un escriptor. Ell escrivia quan la feina li ho permetia, podríem dir que era un escriptor vocacional en un temps i amb un caràcter que no permetia que ni es plantegés la seva professionalització.

Va escriure un total de 6 novel·les i, actualment, se'l considera l'iniciador de la narrativa culta moderna catalana perquè, tot i les seves mancances, va saber escriure les seves obres amb una llengua catalana prou digna. 

A més, en el seu temps, va aconseguir, com els seus coetanis Verdaguer i Guimerà, una certa fama a Europa.

• 1879: publica el recull de narracions Croquis del natural i guanya un premi de narrativa als Jocs Florals amb el conte: Sor Sanxa.
  
• 1880: guanya el premi de narrativa als Jocs Florals amb Isabel de Galceran.
• 1882: publica La Papallona, la seva primera novel·la

  

  La papallona

  que va obtenir un gran èxit de crítica i de públic i va ser traduïda a diversos idiomes, com el rus, el castellà o el francès. A l'edició francesa, Émile Zola en va fer el pròleg on destacava la distància que hi havia entre aquesta obra i les naturalistes.
• 1884: publica La bufetada i Vilaniu, dues novel·les.
• 1888: publica el recull de contes: De tots colors.
• 1890-92: publica la seva obra més ambiciosa, La febre d'or.
• 1894: sota pseudònim fa una paròdia de La intrusa de Maeterlink, que titula La brusa.
• 1899: apareix La bogeria.
• 1900: publica Teatre d'aficionats, un volum de traduccions de comèdies sentimentals franceses.

  

  La bogeria

• 1906: publica la que serà la seva última novel·la: Pilar Prim.
• Entre 1913 i 1922 escriu les Memòries literàries on explica les seves conviccions sobre la visió que tenia de la literatura i de la pròpia moralitat.
• 1926: publica Renyines d'enamorats, també traducció teatral.
• 1928- 1930: s'editen les seves Obres Completes revisades i amb ortografia normalitzada.

Sembla que el tema que més atreia Narcís Oller era el fenomen de l'ascensió social de la burgesia i que no li interessava gaire la situació de les classes populars.

Narcís Oller i el Modernisme.

Tot i que a les Memòries literàries es va manifestar "absolutament refractari a les formes i tendències que anaven dibuixant-se en el nou art batejat llavors de Modernisme", hi ha qüestions que rebaixen aquesta rotunditat:

• Es mostra sensible a qüestions que el Modernisme va plantejar, com la major consideració social de l'artista o la seva professionalització.
• Té bones relacions amb alguns autors modernistes, com Raimon Casellas o, sobretot, Víctor Català de qui va admirar els seus Drames rurals admiració que va desembocar en una relació epistolar que es va mantenir dirant força temps, amb qui va consultar un munt de dubtes que li sorgien mentre escrivia Pilar Prim i a qui va fer interlocutora de les seves Memòries literàries.
• Té una crisi com a escriptor motivada per l'aparició dels narradors modernistes de qui envejava el domini i la riquesa de la llengua literària que feia que trobés la seva ben pobra.
• Pilar Prim té força punts de contacte amb el moviment:
• l'expressió de la lluita entre un individu i la societat.

  

  Nietzsche

• el treball amb la llengua.
• els trets simbolistes: refinament sensual, to crepuscular i malenconiós, correspondència entre paisatge i sentiments, referències a Wagner, a Nietszche, a la Madonna del Sarto (prerafaelites).
• L'oposició camp // ciutat, amb la ciutat vista com a espai de civilització i la natura com a espai que dóna forces regeneradores.

Novetats formals, temàtiques i estilístiques a Pilar Prim.

• Que la novel·la es centri estrictament en un conflicte personal que implica l'estudi de l'evolució d'un personatge en el seu procés d'autoconeixement i deixa de banda els esdeveniments que són utilitzats només com a motius o marcs d'aquesta evolució.
• Per aquest motiu desapareixen gairebé totes les al·lusions, abundants a la resta de les seves obres, a les transformacions socials i econòmiques que va comportar la industrialització.
• Introdueix novetats en la veu narrativa: renuncia al clàssic narrador omniscient per potenciar l'omniscència limitada i la diversitat de punts de vista dels personatges amb l'estil indirecte lliure. Tria, doncs, un narrador més pròxim al de la novel·la psicològica que provoca la sensació d'abastar una realitat única des de diversos punts de vista i deixa clar que a l'autor li interessa més mostrar-nos l'experiència interior dels personatges que el que els passa.
• La seva estructura és molt més equilibrada que la de les obres anterior, gràcies a un procés de fragmentació i de condensació: selecció d'episodis, estalvi de descripcions...
• Fa un treball força intens en el camp lingüístic i estilístic, tot cercant una major expressivitat i suggestió (adjectivació, comparacions, metàfores, símbols...)

El procés de creació.

La idea inicial de la novel·la la hi suggereix un fet real que va viure de primera mà i que escriví primer en un conte: Un divendres a la Solís.

Va trigar vuit anys, sobretot estius,  a acabar-la, cosa que fa que sigui el llibre que més trigà a escriure, per algunes raons concretes:

• La mort d'Yxart i Sardà que el deixen orfe de guies literaris.
• La superació dels models realistes i naturalistes que ell havia seguit amb més o menys fortuna.
• L'aparició dels narradors modernistes que, en certa manera, el fan conscient de les seves limitacions com a escriptor.

Quan sortí publicada, el 1906, va ser ben rebuda tant per la crítica com pel públic i el mateix any se'n va fer una segona edició. El 1912 se li va atorgar el premi Fasthenrat. 
La seva publicació coincideix amb:

• La publicació del recull de poemes Enllà de Joan Maragall, de la novel·la Josafat de Prudenci Bertrana i de Les Multituds de Raimon casellas. Pel que fa al Modernisme.

  

  Modernisme

• Comencen també a aparèixer les primeres Glosses d'Eugeni d'Ors a la Veu de Catalunya, d'Els fruits saborosos de Carner i de Les horacianes de Costa i Llobera, pel que fa al Noucentisme.
• Es celebra el Primer congrés Internacional de la Llengua Catalana que proposa la creació de l'Institut d'EStudis Catalans que és una realitat l'any següent.

Noucentisme

Estructura:

• Externa: 16 capítols.
• Interna:  dues parts, marcades pel canvi d'escenari:
• Els set primers capítols, que passen a Puigcerdà en el context de l'estiueig de la burgesia benestant barcelonina.
• El vuitè comença a Puigcerdà i acaba a Barcelona on passen la resta fins al setze.
• Els capítols IX i X; XI i XII i XIII i XIV es desenvolupen de manera simètrica, cadascun dedicat a un dels dos protagonistes principals.
• Interna: tres parts marcades per l'argument:
• plantejament (I al III): introducció dels personatges, el tema, l'espai, el temps i el conflicte.
• nus (IV al XIII): es configura el doble conflicte, intern i extern, que pateix Pilar Prim. 
• desenllaç (XIV al XVI): el conflicte se soluciona amb un final obert.

La llengua literària:

Narcís Oller va ser educat en llengua castellana i els seus primers escrits van ser en aquesta llengua, però, ben aviat, gràcies al contacte amb els cercles de la Renaixença, va fer que passés a escriure en llengua catalana. 

Aquest fet va fer que s'hagués d'explicar i posicionar d'una banda i, de l'altra, que hagués de resoldre problemes de caire tècnic.

Per exemple va sostenir polèmiques amb alguns escriptors castellans que l'incitaven a escriure en aquesta llengua perquè pensaven que fer-ho en català el feia perdre públic i possibilitats. Per exemple amb Benito Pérez Galdós que li va dir, literalment, en una carta: es tontísimo que usted escriva en catalán i que va arribar a retreure-li que el fet que fes això provocava que molts espanyols es veiessin privats del plaer de llegir-lo. Ell li explicava que si retratava una realitat catalana no ho podia fer en una llengua que no fos la que en aquella realitat es parlava...

Amb Pilar Prim, Oller havia de ser ja un mestre del llenguatge, no endebades és la seva última novel·la, però com que és posterior a algunes altres ja plenament modernistes, l'escriptor pensa que ell té una llengua molt més pobra que la d'ells. Amb tot fa un treball lingüístic considerable on es poden copsar diversos nivells lingüístics amb una voluntat realista, d'una banda, i d'assemblar-se als nous narradors de l'altra:

• Quan és el narrador qui escriu, no empra arcaismes típicament jocsfloralescos que sí que sortien a obres anteriors.
• Els personatges barcelonins parlen un català ple de castellanismes i d'altres barbarismes (d'origen francès o anglès) que ens poden donar una imatge força acostada a la parla de l'alta burgesia de l'època. Els noms s'escurcen en castellà i els noms dels carrers també es diuen en aquesta llengua.
• Quan parlen en castellà es remarca si en tenen un bon domini (Pilar i Elvira) o si ho fan d'una manera clarament insuficient (els Roig).
• Els pocs persontages que surten d'altres indrets (Puigcerdà i Torelló) no empren aquests castellanismes i sí que fan ús de dialectalismes propis.

Si volguéssiu ampliar el que sobre l'obra hem anat estudiant, us deixo aquests enllaços:

• Comentari general de l'obra.
• Contra la societat patriarcal.
• Novel·la feminista?
• Comparació amb una obra de George Elliot.
• Estudi bàsic i propostes didàctiques.
• Síntesi per capítols.

Vídeo on Laura Borràs explica Pilar Prim.

Aigües Encantades de Joan Puig i Ferrater (1)

Joan Puig i Ferrater és el segon autor de qui llegirem una obra aquest curs. Ara començarem a estudiar-lo.

Després de veure aquest video, que parla d'una altra època però que ens ajuda a familiaritzar-nos amb ell, passarem a repassar una mica qui era, què va escriure, a quin moviment pertanyia, com és l'obra que llegirem d'ell...

Pilar Prim (7) Capítols XIV, XV i XVI.

I arribem al final de la novel·la.

Capítol XIV: La visita a un pis de solter.

Aquest capítol segueix un ordre lineal i conté tres episodis diferenciats pel temps i per l'espai, tots ells relacionats amb el balanç que l'Ortal li havia presentat a la Pilar perquè el firmés.

Chubesky

Al primer episodi, l'Ortal es presenta a ca la Pilar perquè aquesta li doni el balanç firmat. Quan veu que no el té i és a punt d'atacar-la, la Pilar crida al servei que l'ajuda. Tots menys en Tiburcio que sabem, llavors, que l'Ortal tenia subornat, cosa que fa que sigui acomiadat per ella. 

Al segon, l'Osita arriba amb el balanç. La Pilar, tot i el que havia viscut la nit passada, no recela i és a punt de firmar-lo. Llavors l'Osita li diu que el seu marit li aconsella que no ho faci, que és deficitari i que hauria de consultar un advocat i ella pensa i s'adona del perill que ha passat: en Tiburcio pagat per l'Ortal, aquell vespre que una de les minyones, pel que sembla la principal, havia de ser fora i no l'hauria poguda auxiliar... tot preparat perquè l'Ortal se sortís amb la seva.

I al tercer, totes dues surten de casa i es dirigeixen a cal Deberga per ensenyar-li el balanç. Quan hi arriben, com que ell es nega a posar-se a fer d'advocat i els ensenya totes les estances (simbòlicament és com si els oferís la seva intimitat) nosaltres passegem i coneixem a través dels ulls d'amdues com era un pis d'un burgès ric, decorat amb gust exquisit, ple de modernitat i confort a l'època. La Pilar ho veu tot plena de timidesa, l'Osita amb ganes de descobrir-hi detalls picants que després podrà utilitzar per tafanejar amb les amigues.

Objectes que els criden l'atenció:

Venus

A la Pilar sobretot li crida l'atenció la estàtua de la Venus nua i arrupida que la incomoda. De fet, no pot mirar-la, i, a l'hora, no troba cap semblança entre ella i la madonna, cosa que ens pot fer pensar que la imatge li fa sentir una sensualitat que fa seva, quan acaba tenint ganes de mossegar el lòbul de l'orella d'en Deberga i que, per tant, no es troba com la dona angelical que representaria l'altra. També podem pensar que per la Venus només sent gelosia i en la Madona no s'hi troba relfectida per la modèstia natural que la caracteritza.

Bibelot

L'Osita, en canvi, sobretot es fixa en la imatge de la verge del Sarto que li recorda algú, en el ventall, en les tres fotografies femenines i en les pólvores, per tant, i deixant a part la imatge, en tot allò que després pot fer servir per tafanejar amb les amigues sobre aquest home que "l'ha correguda" tant. Això ens prova que a l'època el fet que un home anés amb dones de moral "distreta" com ells també en deien, era una marca de cosmopolitisme que no es confonia amb el fet que aquest hagués decidit assentar-se i enamorar-se d'una dona "com cal".

Kirsh

Hem de destacar també el berenar que Deberga ofereix a

mossegadeta

les seves visitants: d'una banda pel que té de mostra de sibaritisme: dolços, brioxos amb foie, xampany, kirsh; i de l'altra per la voluptuositat que aquestes menges desperten fins al punt que la Pilar sent desitjos de mossegar el lòbul de l'orella d'ne Deberga, i que actuen una mena d'anunci de la que hauríem de trobar després entre la Pilar i en Deberga.

La conversa, a part de ser plena de dobles sentits i coquetejos que fan que l'Osita s'hi senti sobrera en algun moment, és especialment significativa quan en Deberga parla de la seva llibertat a la qual qualifica de "desert". Sabem que als inicis, el personatge n'era molt gelós, què ha canviat ara? El desig que sent per la Pilar, molt més profund que un simple flirteig, fa que també desitgi una ida més a l'ús, allò que nosaltres en diem ara "viure en parella".

capsa de pólvores

Capítol XV

Tal i com havien quedat, l'endemà la Pilar va al pis d'en Deberga tota sola. El narrador ja ens indica que hi arriba després de fer unes quantes voltes que només tenen la utilitat d'infondre-li valor.

Quan entra a casa es torna a sentir incòmoda per la Venus (que li recorda el passat disbauxat d'en Deberga i la fa sentir poc segura del físic propi) i molt diferent de la Madonna a la qual troba superior, no debades sempre ha estat sotmesa a gent que no l'ha valorada prou. Ara diríem que la Pilar té un problema greu d'autoestima física.

Pel que fa a la relació entre ambdós, sembla que tot i que no es diuen res els fa l'efecte que s'ho han dit tot, fins al punt que tots dos acaben convençuts que l'altre/a els correspon.

ventall

Pel que fa als assumptes legals, a la segona part del capítol veiem com en Deberga s'entrevista amb en Genís Voltas, el marit de l'Osita i la persona en qui han pensat perquè agafi la gerència de la fàbrica. Aquest dóna a en Deberga la informació necessària perquè sàpiga quina és la situació econòmica real de la Pilar, cosa que fa que ell s'adoni que estan igualats en pobresa i que el faci pensar de nou que l'amor que sent és impossible, perquè cap dels dos s'habituaria a una vida modesta, estan com estan tan acostumats al luxe i a l'absència de privacions.

Capítol XVI: I s'acaba així...

Arribem al final i en comptes de passar tot allò que semblava que se'ns havia anunciat des de l'inici ens trobem que:
La Pilar sap l'autèntica situació econòmica del Deberga gràcies a la conversa que té amb Clotilde Pons.
Es resolen els problemes amb la fàbrica motivats per la ineptitud, el mal caràcter i la cobdícia de l'Ortal.
I, quan queden un parell de pàgines, la Pilar es dirigeix sola i amb taxi cap a casa del Deberga i a la porta es troba amb ell. Tots dos es veuen traspuant amor l'un per l'altre i arribem al final.

Per què s'acaba així? Podem explicar-ho de diverses maneres:

• Com ho ha fet, per exemple, Gabriel Ferrater: Oller no va ser capaç de donar un altre final a la novel·la perquè el seu caràcter conservador li ho impedia. Com podia dir-nos que Pilar i Deberga decidien viure en concubinat, si durant tota la novel·la s'ha mostrat completament contrari a aquesta idea? Com podia dir-nos que decidien casar-se i viure en la pobresa si també ens ha anat formant la idea que era impossible que cap dels dos visqués renunciant a la comoditat a la qual estaven acostumats? Doncs va decidir no dir-ho i li va quedar la novel·la com incompleta.
• O com diu Enric Cassany o Alan Yates, que a les novel·les no cal que tot quedi explicitat i que els finals oberts de vegades són una solució reeixida, així el lector ha de decidir amb quin dels dos finals possibles es queda. Hem de tenir clar que quan la Pilar diu "Trafalgar 10" trenca amb tots els condicionants que l'han esclavitzada i li han impedit que es realitzés com a persona plena i lliure que, a més, conté la victòria de la història d'amor de Pilar i Deberga per damunt de les convencions socials
• Hi ha qui afegeix a més que el final obert és més atractiu i suggerent, cada lector és clarament diferent.

Petó

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/pilar-prim-un-classic-catala-de-narcis-oller/video/3319431/

Pilar Prim (6). Capítols XI, XII i XIII.

Capítol XI - El pilar prim...

Aquest capítol i el XII avancen en paral·lel.

Té dues parts que són, respectivament, l'abans i el després del casament de l'Elvira amb Amós Echevarría.

A la primera part veiem com l'Elvira pen una decisió pràctica: valora el seu casament amb Amós amb el cap, no amb el cor. Tindrà un marit que l'estimarà i a qui estimarà de manera tranquil·la, sense la passió que patia per en Deberga, que li assegurarà una bona posició i que provocarà l'enveja de totes les seves amigues.

El més important d'aquesta primera part és l'engany amb què l'Ortal provoca l'empobriment total i absolut de la Pilar: la dot que li ha de donar la filla. Entre el xantatge emocional de la nena i la insistència dels cunyats, la Pilar es desprèn dels diners que havia pogut estalviar i de la casa de pisos que té llogada a les Rambles.

El que no sap l'Ortal és que aquest fet acabarà girant-se en contra d'ell. Però això ja ho veurem.

Ella, inicialment, s'hi nega decidida, però, feble com és, acaba firmant la donació, després d'assessorar-se amb l'advocat dels Ortal (com si fos algú de la seva confiança) plena de por, però firmant.

Llavors veiem que ha passat un any des de l'inici de la novel·la: L'Enriquet torna a casa des de l'internat, es traslladen al nord, a terres de l'Amós i acaben l'estiueig a París. Unes vacances molt més lluïdes que les anteriors, però explicades en un parell de paràgrafs escassos.

Després hi ha el casament de l'Elvira, que passa en quatre línies i comença la vida de la Pilar sense la filla, casada lluny, ni el fill, de nou intern.

La Pilar pren una decisió: aquesta solitud serà aprofitada per trobar o retrobar una nova companyia: començarà a recuperar les seves antigues amistats, començarà a sortir de casa.

La persona a qui primer anirà a veure serà a l'Osita amb qui es sincerarà prou com per adonar-se de la jugada del dot de l'Elvira i per tornar a parlar d'en Deberga.

És llavors que ella explica a Osita que el seu nom va bé amb la seva manera de ser, fa, doncs, explícit el valor simbòlic del seu nom, sembla que tant el narrador com l'autor tenen por que se'ns escapi alguna cosa.

El capítol, com algun d'altre de posterior, s'acabarà amb una frase de l'Osita que anuncia l'esdevenidor: sí, filla, sí: romp la cadena. ¡Viva la independencia! Prou has patit ja, Pilar.

Capítol XII: Retrobament.

Mentre la família Ortal Dou estiuejaven, en Deberga es dedicava a la maeixa activitat. Aquest any, curiosament, també fa un viatge més llarg del qual tampoc se'ns explica gaire cosa: va a Cestona i a Escòcia.

L'important, en aquest cas, tampoc es centra en l'estiueig, sinó en allò que es troba quan torna a Barcelona: la seva tia Tula, sempre malalta i retirada a casa, s'ha enamorat i es vol casar, cosa que el col·loca en una situació econòmica encara més inestable: si ella comença a gastar amb el seu nou marit, qui  el mantindrà?

Aquí ens tornem a trobar amb l'Oller caricaturesc que poua del costumisme per fer-nos riure amb el retrat que fa tant de la tia com de la seva amiga Andrea, dues "secallones estovades" que es passegen pintades i ridícules amb els seus galans per Barcelona. 
Concretament, a més, la parella de la tia Tula, el coronel Marcilla, es declara descendent dels amants de Terol cosa que, d'una banda és impossible i de l'altra ens fa pensar en la dita: los amantes de Teruel, tonta ella y tonto él, que aplicaríem sense problemes a la parella de la novel·la.

En Deberga es mou amb el sentit pràctic que sempre l'ha caracteritzat. Tot i que troba l'actitud de la tia ridícula i censurable, fa veure que no, perquè no vol barrar-se les portes a aconseguir encara una part de la seva herència. No es mou, doncs, com un nebot amatent, sinó com una persona interessada a conservar el que pugui quedar per ell. Si intenta fer-li veure que l'enganyen (cosa que ell pensa) ella s'enfadarà amb ell i pot esborrar-lo del testament, si actua com si li semblés bé, ella pot continuar tenint la intenció de deixar-li una part de la seva fortuna.

La tia li demana que els acompanyi al Liceu, no hi poden anar tots quatre sols sembla, per por a enfrontar-se amb la societat, amb ell la sortida serà vista com a respectable. D'aquesta manera, a més, en Deberga podrà tornar a unir-se amb la Pilar: la Clotilde Pons, la seva altra amiga, sembla que també és amiga de l'Andrea i els acompanyarà al teatre.

Això fa que, d'una banda, coneguem com funcionava el Liceu a l'època: s'hi anava, més que a admirar l'òpera, a veure i a ser vist i, de l'altra, per sentir com en Deberga considera que la Pilar no és una dona més, sinó una dona que ell podria estimar de debò si no fos per la seva situació econòmica.

De tota manera hem de remarcar que també comença a independitzar-se. Després de casada la tia, se n'anirà a viure sol a un pis del carrer de Trafalgar (concretament al número 10) on obrirà un despatx.

Tots dos, doncs, es troben en una anàloga situació: una amb quaranta anys i l'altre amb trenta-sis, només poden viure amb luxe si continuen depenent del seu entorn i pensen que ha arribat el moment de decidir per ells mateixos què volen fer de la seva vida. I tots dos enamorats per primera vegada.
Un ha arribat aquí perquè ha tigut una vida frívola i plena d'excessos, l'altra ho ha fet després d'una vida lligada a l'obligació i absent d'amor real.

El capítol s'acaba amb el retrobament on ella li recrimina haver-la tingut tan abandonada i ell li recorda que va ser ella qui no va voler tornar-lo a veure.

Capítol XIII- Quan es vol estirar massa la corda, s'acaba trencant.

Aquest capítol, que podem subdividir en tres parts, podem dir que inicia el desenllaç de la novel·la.
A la primera part l'Ortal envia un anònim a l'Elvira on es difama la Pilar. L'Elvira, que li dóna absolut crèdit, li envia una carta plena de fel a la seva mare.

A la segona part l'Ortal apareix just quan la Pilar acaba de llegir la carta de la seva filla, cosa que li provoca una crisi nerviosa i que s'enfronti amb ell.

A la tercera arriba la filla de Bilbao decidida a imposar els Ortal a casa sa mare i marxa quan s'adona que potser el que li havia explicat son oncle no era tan cert com pensava.

Del capítol en surt una Pilar decidida a conquerir la seva llibertat i a prescindir de la seva família.

És aquí quan acabem de conèixer la mesquinesa de l'Ortal pel qual el narrador no deixa de demostrar-nos l'antipatia que sent.
L'Ortal creu que, com ell, tothom actua per interès, així pensa que en Deberga farà el que pugi per aconseguir que la Pilar el deixi a ell sense la gerència de la fàbrica i quedar-se-la ell, per evitar-ho envia a l'Elvira la carta on, suposem, perquè no és transcrita, se l'acusa de viure en concubinat. L'Elvira, que havia estat enamorada d'en Deberga, com tant l'Ortal com nosaltres sabem, reacciona amb gelosia, ella no té el galan, però tampoc vol que el tingui la mare, de qui sempre, encara que no s'ho hagi confessat del tot, ha sentit enveja i escriu la carta on, clarament, aquesta sí que la tenim transcrita, expressa aquestes emocions.
Pilar, que la llegeix acompanyada d'Osita, s'adona que l'única persona que té prou informació per haver-la calumniada així és el seu cunyat i quan el veu aparèixer (ell necessita que ella li firmi el balanç de la fàbrica) el vol fer fora de casa. No ho aconsegueix sola, però l'atac de nervis i les recomanacions del metge fan que allò que ella volia es converteixi en realitat.
L'Ortal torna a caure en un error d'estratègia: fa baixar la seva neboda perquè posi ordre a casa sa mare. L'Elvira, quan veu sa mare malalta, cosa que ignorava, dubta dels oncles, i, després de posar-se d'acord amb el metge, marxa sense deixar que ells es facin amos de la casa.
És en aquest moment que Pilar, quan ja se sent recuperada, decideix agafar els regnes de la seva vida i deixar de veure tant els Ortal com la seva filla.

Podríem dir que la malaltia nerviosa de la Pilar és una mena de mort simbòlica que, en passar, la farà renéixer com una dona nova que podrà decidir sobre els seus actes i sentiments.

A més, tot el procés ha provocat que ella no firmi el balanç i, quan es recupera, decideix no fer-ho fins que se l'hagi mirat el marit de l'Osita, cosa que fa que passi allò que volia evitar de totes totes l'Ortal.