Capítol XI - El pilar prim...
Aquest capítol i el XII avancen en paral·lel.
Té dues parts que són, respectivament, l'abans i el després del casament de l'Elvira amb Amós Echevarría.
A la primera part veiem com l'Elvira pen una decisió pràctica: valora el seu casament amb Amós amb el cap, no amb el cor. Tindrà un marit que l'estimarà i a qui estimarà de manera tranquil·la, sense la passió que patia per en Deberga, que li assegurarà una bona posició i que provocarà l'enveja de totes les seves amigues.
El més important d'aquesta primera part és l'engany amb què l'Ortal provoca l'empobriment total i absolut de la Pilar: la dot que li ha de donar la filla. Entre el xantatge emocional de la nena i la insistència dels cunyats, la Pilar es desprèn dels diners que havia pogut estalviar i de la casa de pisos que té llogada a les Rambles.
El que no sap l'Ortal és que aquest fet acabarà girant-se en contra d'ell. Però això ja ho veurem.
Ella, inicialment, s'hi nega decidida, però, feble com és, acaba firmant la donació, després d'assessorar-se amb l'advocat dels Ortal (com si fos algú de la seva confiança) plena de por, però firmant.
Llavors veiem que ha passat un any des de l'inici de la novel·la: L'Enriquet torna a casa des de l'internat, es traslladen al nord, a terres de l'Amós i acaben l'estiueig a París. Unes vacances molt més lluïdes que les anteriors, però explicades en un parell de paràgrafs escassos.
Després hi ha el casament de l'Elvira, que passa en quatre línies i comença la vida de la Pilar sense la filla, casada lluny, ni el fill, de nou intern.
La Pilar pren una decisió: aquesta solitud serà aprofitada per trobar o retrobar una nova companyia: començarà a recuperar les seves antigues amistats, començarà a sortir de casa.
La persona a qui primer anirà a veure serà a l'Osita amb qui es sincerarà prou com per adonar-se de la jugada del dot de l'Elvira i per tornar a parlar d'en Deberga.
És llavors que ella explica a Osita que el seu nom va bé amb la seva manera de ser, fa, doncs, explícit el valor simbòlic del seu nom, sembla que tant el narrador com l'autor tenen por que se'ns escapi alguna cosa.
El capítol, com algun d'altre de posterior, s'acabarà amb una frase de l'Osita que anuncia l'esdevenidor: sí, filla, sí: romp la cadena. ¡Viva la independencia! Prou has patit ja, Pilar.
Capítol XII: Retrobament.
Mentre la família Ortal Dou estiuejaven, en Deberga es dedicava a la maeixa activitat. Aquest any, curiosament, també fa un viatge més llarg del qual tampoc se'ns explica gaire cosa: va a Cestona i a Escòcia.
L'important, en aquest cas, tampoc es centra en l'estiueig, sinó en allò que es troba quan torna a Barcelona: la seva tia Tula, sempre malalta i retirada a casa, s'ha enamorat i es vol casar, cosa que el col·loca en una situació econòmica encara més inestable: si ella comença a gastar amb el seu nou marit, qui el mantindrà?
Aquí ens tornem a trobar amb l'Oller caricaturesc que poua del costumisme per fer-nos riure amb el retrat que fa tant de la tia com de la seva amiga Andrea, dues "secallones estovades" que es passegen pintades i ridícules amb els seus galans per Barcelona.
Concretament, a més, la parella de la tia Tula, el coronel Marcilla, es declara descendent dels amants de Terol cosa que, d'una banda és impossible i de l'altra ens fa pensar en la dita: los amantes de Teruel, tonta ella y tonto él, que aplicaríem sense problemes a la parella de la novel·la.
En Deberga es mou amb el sentit pràctic que sempre l'ha caracteritzat. Tot i que troba l'actitud de la tia ridícula i censurable, fa veure que no, perquè no vol barrar-se les portes a aconseguir encara una part de la seva herència. No es mou, doncs, com un nebot amatent, sinó com una persona interessada a conservar el que pugui quedar per ell. Si intenta fer-li veure que l'enganyen (cosa que ell pensa) ella s'enfadarà amb ell i pot esborrar-lo del testament, si actua com si li semblés bé, ella pot continuar tenint la intenció de deixar-li una part de la seva fortuna.
La tia li demana que els acompanyi al Liceu, no hi poden anar tots quatre sols sembla, per por a enfrontar-se amb la societat, amb ell la sortida serà vista com a respectable. D'aquesta manera, a més, en Deberga podrà tornar a unir-se amb la Pilar: la Clotilde Pons, la seva altra amiga, sembla que també és amiga de l'Andrea i els acompanyarà al teatre.
Això fa que, d'una banda, coneguem com funcionava el Liceu a l'època: s'hi anava, més que a admirar l'òpera, a veure i a ser vist i, de l'altra, per sentir com en Deberga considera que la Pilar no és una dona més, sinó una dona que ell podria estimar de debò si no fos per la seva situació econòmica.
De tota manera hem de remarcar que també comença a independitzar-se. Després de casada la tia, se n'anirà a viure sol a un pis del carrer de Trafalgar (concretament al número 10) on obrirà un despatx.
Tots dos, doncs, es troben en una anàloga situació: una amb quaranta anys i l'altre amb trenta-sis, només poden viure amb luxe si continuen depenent del seu entorn i pensen que ha arribat el moment de decidir per ells mateixos què volen fer de la seva vida. I tots dos enamorats per primera vegada.
Un ha arribat aquí perquè ha tigut una vida frívola i plena d'excessos, l'altra ho ha fet després d'una vida lligada a l'obligació i absent d'amor real.
El capítol s'acaba amb el retrobament on ella li recrimina haver-la tingut tan abandonada i ell li recorda que va ser ella qui no va voler tornar-lo a veure.
Capítol XIII- Quan es vol estirar massa la corda, s'acaba trencant.
Aquest capítol, que podem subdividir en tres parts, podem dir que inicia el desenllaç de la novel·la.
A la primera part l'Ortal envia un anònim a l'Elvira on es difama la Pilar. L'Elvira, que li dóna absolut crèdit, li envia una carta plena de fel a la seva mare.
A la segona part l'Ortal apareix just quan la Pilar acaba de llegir la carta de la seva filla, cosa que li provoca una crisi nerviosa i que s'enfronti amb ell.
A la tercera arriba la filla de Bilbao decidida a imposar els Ortal a casa sa mare i marxa quan s'adona que potser el que li havia explicat son oncle no era tan cert com pensava.
Del capítol en surt una Pilar decidida a conquerir la seva llibertat i a prescindir de la seva família.
És aquí quan acabem de conèixer la mesquinesa de l'Ortal pel qual el narrador no deixa de demostrar-nos l'antipatia que sent.
L'Ortal creu que, com ell, tothom actua per interès, així pensa que en Deberga farà el que pugi per aconseguir que la Pilar el deixi a ell sense la gerència de la fàbrica i quedar-se-la ell, per evitar-ho envia a l'Elvira la carta on, suposem, perquè no és transcrita, se l'acusa de viure en concubinat. L'Elvira, que havia estat enamorada d'en Deberga, com tant l'Ortal com nosaltres sabem, reacciona amb gelosia, ella no té el galan, però tampoc vol que el tingui la mare, de qui sempre, encara que no s'ho hagi confessat del tot, ha sentit enveja i escriu la carta on, clarament, aquesta sí que la tenim transcrita, expressa aquestes emocions.
Pilar, que la llegeix acompanyada d'Osita, s'adona que l'única persona que té prou informació per haver-la calumniada així és el seu cunyat i quan el veu aparèixer (ell necessita que ella li firmi el balanç de la fàbrica) el vol fer fora de casa. No ho aconsegueix sola, però l'atac de nervis i les recomanacions del metge fan que allò que ella volia es converteixi en realitat.
L'Ortal torna a caure en un error d'estratègia: fa baixar la seva neboda perquè posi ordre a casa sa mare. L'Elvira, quan veu sa mare malalta, cosa que ignorava, dubta dels oncles, i, després de posar-se d'acord amb el metge, marxa sense deixar que ells es facin amos de la casa.
És en aquest moment que Pilar, quan ja se sent recuperada, decideix agafar els regnes de la seva vida i deixar de veure tant els Ortal com la seva filla.
Podríem dir que la malaltia nerviosa de la Pilar és una mena de mort simbòlica que, en passar, la farà renéixer com una dona nova que podrà decidir sobre els seus actes i sentiments.
A més, tot el procés ha provocat que ella no firmi el balanç i, quan es recupera, decideix no fer-ho fins que se l'hagi mirat el marit de l'Osita, cosa que fa que passi allò que volia evitar de totes totes l'Ortal.
Capítol XII: Retrobament.
Mentre la família Ortal Dou estiuejaven, en Deberga es dedicava a la maeixa activitat. Aquest any, curiosament, també fa un viatge més llarg del qual tampoc se'ns explica gaire cosa: va a Cestona i a Escòcia.
L'important, en aquest cas, tampoc es centra en l'estiueig, sinó en allò que es troba quan torna a Barcelona: la seva tia Tula, sempre malalta i retirada a casa, s'ha enamorat i es vol casar, cosa que el col·loca en una situació econòmica encara més inestable: si ella comença a gastar amb el seu nou marit, qui el mantindrà?
Aquí ens tornem a trobar amb l'Oller caricaturesc que poua del costumisme per fer-nos riure amb el retrat que fa tant de la tia com de la seva amiga Andrea, dues "secallones estovades" que es passegen pintades i ridícules amb els seus galans per Barcelona.
Concretament, a més, la parella de la tia Tula, el coronel Marcilla, es declara descendent dels amants de Terol cosa que, d'una banda és impossible i de l'altra ens fa pensar en la dita: los amantes de Teruel, tonta ella y tonto él, que aplicaríem sense problemes a la parella de la novel·la.
En Deberga es mou amb el sentit pràctic que sempre l'ha caracteritzat. Tot i que troba l'actitud de la tia ridícula i censurable, fa veure que no, perquè no vol barrar-se les portes a aconseguir encara una part de la seva herència. No es mou, doncs, com un nebot amatent, sinó com una persona interessada a conservar el que pugui quedar per ell. Si intenta fer-li veure que l'enganyen (cosa que ell pensa) ella s'enfadarà amb ell i pot esborrar-lo del testament, si actua com si li semblés bé, ella pot continuar tenint la intenció de deixar-li una part de la seva fortuna.
La tia li demana que els acompanyi al Liceu, no hi poden anar tots quatre sols sembla, per por a enfrontar-se amb la societat, amb ell la sortida serà vista com a respectable. D'aquesta manera, a més, en Deberga podrà tornar a unir-se amb la Pilar: la Clotilde Pons, la seva altra amiga, sembla que també és amiga de l'Andrea i els acompanyarà al teatre.
Això fa que, d'una banda, coneguem com funcionava el Liceu a l'època: s'hi anava, més que a admirar l'òpera, a veure i a ser vist i, de l'altra, per sentir com en Deberga considera que la Pilar no és una dona més, sinó una dona que ell podria estimar de debò si no fos per la seva situació econòmica.
De tota manera hem de remarcar que també comença a independitzar-se. Després de casada la tia, se n'anirà a viure sol a un pis del carrer de Trafalgar (concretament al número 10) on obrirà un despatx.
Tots dos, doncs, es troben en una anàloga situació: una amb quaranta anys i l'altre amb trenta-sis, només poden viure amb luxe si continuen depenent del seu entorn i pensen que ha arribat el moment de decidir per ells mateixos què volen fer de la seva vida. I tots dos enamorats per primera vegada.
Un ha arribat aquí perquè ha tigut una vida frívola i plena d'excessos, l'altra ho ha fet després d'una vida lligada a l'obligació i absent d'amor real.
El capítol s'acaba amb el retrobament on ella li recrimina haver-la tingut tan abandonada i ell li recorda que va ser ella qui no va voler tornar-lo a veure.
Capítol XIII- Quan es vol estirar massa la corda, s'acaba trencant.
Aquest capítol, que podem subdividir en tres parts, podem dir que inicia el desenllaç de la novel·la.
A la primera part l'Ortal envia un anònim a l'Elvira on es difama la Pilar. L'Elvira, que li dóna absolut crèdit, li envia una carta plena de fel a la seva mare.
A la segona part l'Ortal apareix just quan la Pilar acaba de llegir la carta de la seva filla, cosa que li provoca una crisi nerviosa i que s'enfronti amb ell.
A la tercera arriba la filla de Bilbao decidida a imposar els Ortal a casa sa mare i marxa quan s'adona que potser el que li havia explicat son oncle no era tan cert com pensava.
Del capítol en surt una Pilar decidida a conquerir la seva llibertat i a prescindir de la seva família.
És aquí quan acabem de conèixer la mesquinesa de l'Ortal pel qual el narrador no deixa de demostrar-nos l'antipatia que sent.
L'Ortal creu que, com ell, tothom actua per interès, així pensa que en Deberga farà el que pugi per aconseguir que la Pilar el deixi a ell sense la gerència de la fàbrica i quedar-se-la ell, per evitar-ho envia a l'Elvira la carta on, suposem, perquè no és transcrita, se l'acusa de viure en concubinat. L'Elvira, que havia estat enamorada d'en Deberga, com tant l'Ortal com nosaltres sabem, reacciona amb gelosia, ella no té el galan, però tampoc vol que el tingui la mare, de qui sempre, encara que no s'ho hagi confessat del tot, ha sentit enveja i escriu la carta on, clarament, aquesta sí que la tenim transcrita, expressa aquestes emocions.
Pilar, que la llegeix acompanyada d'Osita, s'adona que l'única persona que té prou informació per haver-la calumniada així és el seu cunyat i quan el veu aparèixer (ell necessita que ella li firmi el balanç de la fàbrica) el vol fer fora de casa. No ho aconsegueix sola, però l'atac de nervis i les recomanacions del metge fan que allò que ella volia es converteixi en realitat.
L'Ortal torna a caure en un error d'estratègia: fa baixar la seva neboda perquè posi ordre a casa sa mare. L'Elvira, quan veu sa mare malalta, cosa que ignorava, dubta dels oncles, i, després de posar-se d'acord amb el metge, marxa sense deixar que ells es facin amos de la casa.
És en aquest moment que Pilar, quan ja se sent recuperada, decideix agafar els regnes de la seva vida i deixar de veure tant els Ortal com la seva filla.
Podríem dir que la malaltia nerviosa de la Pilar és una mena de mort simbòlica que, en passar, la farà renéixer com una dona nova que podrà decidir sobre els seus actes i sentiments.
A més, tot el procés ha provocat que ella no firmi el balanç i, quan es recupera, decideix no fer-ho fins que se l'hagi mirat el marit de l'Osita, cosa que fa que passi allò que volia evitar de totes totes l'Ortal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada