El Realisme

I ara parlarem del Realisme, un altre dels moviments que va influenciar la Renaixença catalana i, concretament, l'obra literària de Narcís Oller:

El terme Realisme es fa servir de dues maneres diferents:

• En primer lloc, designa la tendència recurrent de l'art de tots els temps d'ésser fidel a la realitat. I així podem dir, per comparació, que un gènere, un autor o una obra concreta de qualsevol època és més realista que una altra que considerem més allunyat de la realitat.
• En segon lloc, el terme s'aplica al corrent artístic del segle XIX, oposat al Romanticisme, que es caracteritza per la voluntat de representar la realitat contemporània d'una manera objectiva, sense embellir-la o idealitzar-la. Amb aquest segon significat, el terme va cristal·litzar a França, cap a mitjan segle XIX, i el seu ús es generalitzà immediatament a la resta d'Europa. A Itàlia es preferí el terme VERISME.

El Realisme, com a corrent literari va aparèixer cap al 1850, com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica, i fou continuat pel Naturalisme, que s'inicià cap als anys setanta. 

Tanmateix, la inclinació de la novel·la vers el realisme és molt anterior, i es desenvolupà sobretot a Anglaterra, on cal destacar l'obra de Jane Austen que va escriure les seves novel·les al començament del segle XIX. Alguns dels millors representants de la novel·la realista són: Balzac, Stendhal i Flaubert a França; Dickens i George Elliot a Anglaterra; Henry James als Estats Units; Dostoievski i Tolstoi a Russia; Giovanni Verga a Itàlia; i Galdós i Clarín a Espanya. 

Els romàntics volien fugir de la realitat, perquè la trobaven desagradable, i imaginaven una vida plena d'aventures i de misteri, heroica, fantàstica i pintoresca. El realistes, en canvi, rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós per acostar-se a la realitat immediata. Amb aquest propòsit inclouen el lleig, el vulgar i, fins i tot, el repugnant entre els temes que tracten. 

Amb el Realisme, realitat i desagradable passaren a ésser, sovint, sinònims. Amb l'acceptació conscient de la lletjor en l'obra artística, el Realisme del segle XIX es distancià del concepte clàssic i apol·lini de l'art i, paradoxalment, arribà, sobretot en el període naturalista, a coincidir amb el Romanticisme en una mateixa visió dionisica de la realitat immediata.

El realistes rebutgen, igualment, les èpoques passades i els països exòtics, tan de gust dels romàntics i s'interessen per la vida diària de l'època present i del mateix lloc on viu l'autor. Els protagonistes de la novel·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l'autor. A més, l'anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.

Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la cèlebre imatge, invocada per Stendhal, que identifica la novel·la amb un "mirall que hom passeja al llarg d'un camí" i reflecteix la lletgesa dels que passen pel seu davant, sense que el puguem culpar per això i sense que el mirall deixi de ser imparcial. Tanmateix, cal fer una objecció a aquesta imatge, i és que el mirall no avança sol, sinó que algú el fa caminar i tria el camí d'acord amb les seves preferències personals. És a dir, l'art, en darrer terme. sempre és resultat d'una elecció i selecció, que l'artista fa segons el seu propi gust, fins l'art realista, doncs, és subjectiu, perquè no pot mostrar la realitat de cap altra manera que a través d'uns ulls humans que en donen una versió.