La narrativa

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 214, 215, 216 i 217 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.

Després d'haver fet una breu definició de narrativa, ara hem d'estudiar-la amb més profunditat.

Si volem saber tots els elements d'una narració, podem anar a aquest enllaç: http://www.xtec.cat/~fgarci69/exercicis/teoria1.htm, per exemple.

De tota manera, aquí també els trobareu explicats amb un format més agradable:

1. El tema: el tema d'una narració no és altra cosa que la idea que l'autor ens vol transmetre, l'eix central, aquella que li dóna un sentit unitari. El tema sempre es pot formular amb una paraula (guerra) o frase (Aquesta novel·la explica com és una guerra). De vegades trobem temes que podríem anomenar secundaris, i que acostumen a estar relacionats amb el tema principal. 

2. L'argument: És la història que s'explica. No l'hem de confondre amb el tema, si se'ns demana un resum de l'argument, hem d'explicar què passa durant la narració, no de què va.

3. L'autor: és la persona que ha escrit l'obra. No s'ha de confondre amb el narrador, que és qui l'explica. L'autor o autora és aquella persona física i real que ha inventat, d'una manera o altra, la història, que pot contenir coses de la seva vida, però que no l'explica. De fet, i si us hi fixeu, ni a una autobiografia els narrador i l'autor coincideixen, ja que quan algú es posa a explicar la seva vida, no fa altra cosa que explicar la "seva" versió de la seva vida.

4. Els personatges:

• El narrador: intern (protagonista o personatge testimoni); extern (omniscient o objectiu). El narrador és el personatge que explica la història, si és intern parla des del "jo", en primera persona; si és extern ho fa des de la tercera persona, "ell". És molt i molts difícil fer una narració en segona persona. Les que s'han fet, la majoria de vegades utilitzen aquest "tu" com una manera una mica diferent de dir "jo", com si volguessin disfressar en certa manera el "jo".
• Personatges principals i personatges secundaris. Els personatges principals són aquells que tenen força importància a la història, els que no podem treure sense que la història se'n ressenti. Són els que li donen sentit. Entre ells tenim el o la "protagonista" que és qui més pes té, l'"antagonista" que seria el que té les característiques oposades a l'anterior i li fa de contrapès, podríem dir... Ens podem trobar amb històries sense un protagonista concret o amb molts portagonistes alhora. La majoria de vegades representen humans, però no sempre: hi ha narracions protagonitzades per animals, per éssers imaginaris... de tota manera, i per estranys que semblin, sempre es comporten d'una manera semblant a les persones. Els personatges secundaris són aquells que fan de complement, que poden afegir matisos a la història, però que no són necessaris perquè la història progressi, se'n podria prescindir o podrien ser fàcilment intercanviables per d'altres.
  
• Personatges arquetípics i personatges complexos. Els personatges arquetípics o plans són els que mostren només una faceta de la seva personalitat, són personatges simples, que no evolucionen, que fan un únic paper. en canvi, els personatges complexos o rodons tenen un caràcter analitzable des de diversos punts de vista i, acostumen, a evolucionar mentre dura l'acció.
• Hi ha dues maneres de presentar els personatges: directa: el narrador o un altre personatge ens explica com és; i indirecta: el coneixem a través de les coses que diu, què fa...

5. L'espai:

• Real o imaginari: diem que un espai és real quan té una correspondència clara amb un lloc que existeix o és molt semblant al món que coneixem. En canvi diem que és imaginari quan el que se'ns descriu no es correspon a cap espai físic conegut.
• Únic o canviant: de vegades una narració passa a un únic lloc, parlaríem llavors d'espai únic; si, com passa gairebé sempre, la narració va canviant d'espai, llavors parlaríem d'espai canviant.
• Obert o tancat

6. El temps:

• Intern / extern: El temps intern d'una narració correspon, d'una banda, a la durada cronològica dels fets que es narren; de l'altra, de l'ordre com apareixen aquests fets (lineal, el·lipsis, anticipacions, retrospeccions...); i, per últim, del temps verbal que empra, majoritàriament, la narració. En canvi, parlem de temps extern quan ens referim als temps que no trobem a l'obra: l'època de l'autor; l'època del lector; l'època dels fets narrats, o temps històric de la narració; el temps que utilitza el lector per fer la lectura de l'obra o el que va necessitar l'escriptor per acabar-la. 

7. L'estructura:

• Externa / Interna: segons la distribució del relat podem parlar d'estructura externa (la que podem analitzar amb els ulls) o interna, la que sabem a partir d'allò que se'ns narra. L'estructura interna clàssica és la de plantejament o inici, nus o cos i desenllaç o final. Però n'existeixen d'altres.
  
  Una de les més conegudes és la que s'anomena "in media res", que és la que comença amb un fet especialment significatiu a la història, per després retrocedir i explicar com s'ha arribat a aquell moment. Moltes vegades el que trobem és una estructura desajustada: amb anticipacions, retrospeccions, salts temporals...
• Oberta / tancada: segons el final, diem que una novel·la és oberta quan no sabem exactament si la història que explica ha arribat al seu final; o, dit d'una altra manera, podria continuar; en canvi és tancada quan la història ha acabat de manera clara.
• Lineal / discontínua: l'estructura és lineal quan els fets s'expliquen amb ordre, un darrere l'altre, segons van passant, i és discontínua quan no es respecta aquest ordre.

8. El discurs:

• Diàleg: el diàleg és aquella part del discurs que transcriu (directe) o explica (indirecte) què diuen els personatges. Si el narrador dóna la veu al personatge dins del seu propi discurs, llavors parlem de diàleg indirecte lliure.
• Narració: la narració és el tros del discurs que explica els fets i les accions.
• Descripció: tenim una descripció quan al text ens trobem que se'ns vol dir com és un objecte, un personatge, un espai...