Pilar Prim (6). Capítols XI, XII i XIII.

Capítol XI - El pilar prim...

Aquest capítol i el XII avancen en paral·lel.

Té dues parts que són, respectivament, l'abans i el després del casament de l'Elvira amb Amós Echevarría.

A la primera part veiem com l'Elvira pen una decisió pràctica: valora el seu casament amb Amós amb el cap, no amb el cor. Tindrà un marit que l'estimarà i a qui estimarà de manera tranquil·la, sense la passió que patia per en Deberga, que li assegurarà una bona posició i que provocarà l'enveja de totes les seves amigues.

El més important d'aquesta primera part és l'engany amb què l'Ortal provoca l'empobriment total i absolut de la Pilar: la dot que li ha de donar la filla. Entre el xantatge emocional de la nena i la insistència dels cunyats, la Pilar es desprèn dels diners que havia pogut estalviar i de la casa de pisos que té llogada a les Rambles.

El que no sap l'Ortal és que aquest fet acabarà girant-se en contra d'ell. Però això ja ho veurem.

Ella, inicialment, s'hi nega decidida, però, feble com és, acaba firmant la donació, després d'assessorar-se amb l'advocat dels Ortal (com si fos algú de la seva confiança) plena de por, però firmant.

Llavors veiem que ha passat un any des de l'inici de la novel·la: L'Enriquet torna a casa des de l'internat, es traslladen al nord, a terres de l'Amós i acaben l'estiueig a París. Unes vacances molt més lluïdes que les anteriors, però explicades en un parell de paràgrafs escassos.

Després hi ha el casament de l'Elvira, que passa en quatre línies i comença la vida de la Pilar sense la filla, casada lluny, ni el fill, de nou intern.

La Pilar pren una decisió: aquesta solitud serà aprofitada per trobar o retrobar una nova companyia: començarà a recuperar les seves antigues amistats, començarà a sortir de casa.

La persona a qui primer anirà a veure serà a l'Osita amb qui es sincerarà prou com per adonar-se de la jugada del dot de l'Elvira i per tornar a parlar d'en Deberga.

És llavors que ella explica a Osita que el seu nom va bé amb la seva manera de ser, fa, doncs, explícit el valor simbòlic del seu nom, sembla que tant el narrador com l'autor tenen por que se'ns escapi alguna cosa.

El capítol, com algun d'altre de posterior, s'acabarà amb una frase de l'Osita que anuncia l'esdevenidor: sí, filla, sí: romp la cadena. ¡Viva la independencia! Prou has patit ja, Pilar.

Capítol XII: Retrobament.

Mentre la família Ortal Dou estiuejaven, en Deberga es dedicava a la maeixa activitat. Aquest any, curiosament, també fa un viatge més llarg del qual tampoc se'ns explica gaire cosa: va a Cestona i a Escòcia.

L'important, en aquest cas, tampoc es centra en l'estiueig, sinó en allò que es troba quan torna a Barcelona: la seva tia Tula, sempre malalta i retirada a casa, s'ha enamorat i es vol casar, cosa que el col·loca en una situació econòmica encara més inestable: si ella comença a gastar amb el seu nou marit, qui  el mantindrà?

Aquí ens tornem a trobar amb l'Oller caricaturesc que poua del costumisme per fer-nos riure amb el retrat que fa tant de la tia com de la seva amiga Andrea, dues "secallones estovades" que es passegen pintades i ridícules amb els seus galans per Barcelona. 
Concretament, a més, la parella de la tia Tula, el coronel Marcilla, es declara descendent dels amants de Terol cosa que, d'una banda és impossible i de l'altra ens fa pensar en la dita: los amantes de Teruel, tonta ella y tonto él, que aplicaríem sense problemes a la parella de la novel·la.

En Deberga es mou amb el sentit pràctic que sempre l'ha caracteritzat. Tot i que troba l'actitud de la tia ridícula i censurable, fa veure que no, perquè no vol barrar-se les portes a aconseguir encara una part de la seva herència. No es mou, doncs, com un nebot amatent, sinó com una persona interessada a conservar el que pugui quedar per ell. Si intenta fer-li veure que l'enganyen (cosa que ell pensa) ella s'enfadarà amb ell i pot esborrar-lo del testament, si actua com si li semblés bé, ella pot continuar tenint la intenció de deixar-li una part de la seva fortuna.

La tia li demana que els acompanyi al Liceu, no hi poden anar tots quatre sols sembla, per por a enfrontar-se amb la societat, amb ell la sortida serà vista com a respectable. D'aquesta manera, a més, en Deberga podrà tornar a unir-se amb la Pilar: la Clotilde Pons, la seva altra amiga, sembla que també és amiga de l'Andrea i els acompanyarà al teatre.

Això fa que, d'una banda, coneguem com funcionava el Liceu a l'època: s'hi anava, més que a admirar l'òpera, a veure i a ser vist i, de l'altra, per sentir com en Deberga considera que la Pilar no és una dona més, sinó una dona que ell podria estimar de debò si no fos per la seva situació econòmica.

De tota manera hem de remarcar que també comença a independitzar-se. Després de casada la tia, se n'anirà a viure sol a un pis del carrer de Trafalgar (concretament al número 10) on obrirà un despatx.

Tots dos, doncs, es troben en una anàloga situació: una amb quaranta anys i l'altre amb trenta-sis, només poden viure amb luxe si continuen depenent del seu entorn i pensen que ha arribat el moment de decidir per ells mateixos què volen fer de la seva vida. I tots dos enamorats per primera vegada.
Un ha arribat aquí perquè ha tigut una vida frívola i plena d'excessos, l'altra ho ha fet després d'una vida lligada a l'obligació i absent d'amor real.

El capítol s'acaba amb el retrobament on ella li recrimina haver-la tingut tan abandonada i ell li recorda que va ser ella qui no va voler tornar-lo a veure.

Capítol XIII- Quan es vol estirar massa la corda, s'acaba trencant.

Aquest capítol, que podem subdividir en tres parts, podem dir que inicia el desenllaç de la novel·la.
A la primera part l'Ortal envia un anònim a l'Elvira on es difama la Pilar. L'Elvira, que li dóna absolut crèdit, li envia una carta plena de fel a la seva mare.

A la segona part l'Ortal apareix just quan la Pilar acaba de llegir la carta de la seva filla, cosa que li provoca una crisi nerviosa i que s'enfronti amb ell.

A la tercera arriba la filla de Bilbao decidida a imposar els Ortal a casa sa mare i marxa quan s'adona que potser el que li havia explicat son oncle no era tan cert com pensava.

Del capítol en surt una Pilar decidida a conquerir la seva llibertat i a prescindir de la seva família.

És aquí quan acabem de conèixer la mesquinesa de l'Ortal pel qual el narrador no deixa de demostrar-nos l'antipatia que sent.
L'Ortal creu que, com ell, tothom actua per interès, així pensa que en Deberga farà el que pugi per aconseguir que la Pilar el deixi a ell sense la gerència de la fàbrica i quedar-se-la ell, per evitar-ho envia a l'Elvira la carta on, suposem, perquè no és transcrita, se l'acusa de viure en concubinat. L'Elvira, que havia estat enamorada d'en Deberga, com tant l'Ortal com nosaltres sabem, reacciona amb gelosia, ella no té el galan, però tampoc vol que el tingui la mare, de qui sempre, encara que no s'ho hagi confessat del tot, ha sentit enveja i escriu la carta on, clarament, aquesta sí que la tenim transcrita, expressa aquestes emocions.
Pilar, que la llegeix acompanyada d'Osita, s'adona que l'única persona que té prou informació per haver-la calumniada així és el seu cunyat i quan el veu aparèixer (ell necessita que ella li firmi el balanç de la fàbrica) el vol fer fora de casa. No ho aconsegueix sola, però l'atac de nervis i les recomanacions del metge fan que allò que ella volia es converteixi en realitat.
L'Ortal torna a caure en un error d'estratègia: fa baixar la seva neboda perquè posi ordre a casa sa mare. L'Elvira, quan veu sa mare malalta, cosa que ignorava, dubta dels oncles, i, després de posar-se d'acord amb el metge, marxa sense deixar que ells es facin amos de la casa.
És en aquest moment que Pilar, quan ja se sent recuperada, decideix agafar els regnes de la seva vida i deixar de veure tant els Ortal com la seva filla.

Podríem dir que la malaltia nerviosa de la Pilar és una mena de mort simbòlica que, en passar, la farà renéixer com una dona nova que podrà decidir sobre els seus actes i sentiments.

A més, tot el procés ha provocat que ella no firmi el balanç i, quan es recupera, decideix no fer-ho fins que se l'hagi mirat el marit de l'Osita, cosa que fa que passi allò que volia evitar de totes totes l'Ortal.

Pilar Prim, (5) Capítols VIII, IX i X

Capítol VIII - La Pilar es queda sola

Finalment acabarem traslladant-nos a Barcelona. La Pilar passa els seus últims dies a la Cerdanya on l'ambient tardoral ja comença a evidenciar-se, al costat de la fugida dels estiuejans: s'acosta el final de l'estiu, el paisatge s'enfosqueix, en sintonia amb l'estat de malenconia infinita de la Pilar. 

De tota manera ella no baixarà fins que s'hi vegi obligada per la mort sobtada del pare ja que l'abnegació maternal: veu que Puigcerdà va bé per la salut del fill, la manté allà.

No podem dir que no s'anés preparant aquesta notícia des de l'inici de la novel·la, on ja sabíem que es quedava a casa dels cunyats i que estava delicat, però és en aquest que tenim els detalls més exactes d'aquest fet: el pare de la Pilar havia tingut una apoplexia que l'havia deixat delicat i acaba morint d'un altre atac de feridura. 

La solitud i la desesperació s'emparen de la Pilar, sola, sense familiars ni pràcticament amics a qui confiar-se. I és en aquesta situació que en Deberga torna a aparèixer i ella hi confia. Arriba a casa de la Pilar per donar-li el condol i ella de seguida li confia el fill que ha de presidir el dol durant l'enterrament.

Llavors assistim a la primera escena on són tots dos sols. Els sentiments d'ella apareixen i els d'ell també.

Els interromp un sacerdot: una silueta negra que pot representar simbòlicament l'ombra de la censura i del pes de les convencions socials i que, alhora, serveix perquè tant la Pilar com el seu amic sàpiguen la trama que havien ordit els cunyat per casar l'Elvira. L'existència d'aquests plans també tenen una doble funció: en Deberga els comenta sense cap símptoma de gelosia, la qual cosa fa que ell mateix s'adoni, no només la Pilar, que no sent absolutament res per l'Elvira.

La Pilar, però , té por d'una nova desgràcia que, efectivament, acabarà ocorrent.

Deberga li ofereix amb fervor el seu ajut i, alhora, s'adona de la naturalesa dels sentiments que té per la Pilar, som al mig de la novel·la i és normal que ja s'adonin que s'estimen.

Capítol IX  - Deberga enamorat.

El capítol IX es dedica al personatge d'en Deberga, als seus pensaments i al seu estil de vida, del qual, fins ara només en teníem referències indirectes i que ara acabarem de saber del tot.

Deberga s'adona que sent alguna cosa per Pilar i, la seva primera reacció, tot i que abans se'ns havia revelat com a persona no gaire preocupada pel que diran, és pensar què en dirien els seus amics, d'aquesta relació. La diferència d'edat, quan la gran és la dona, no està ben vista. Ell acaba restant-li importància d'una banda perquè tampoc són tants anys (tres o quatre) i de l'altra amb l'ajut de l'argument que l'amor no ha de tenir regles. 
Però després es troba amb un altre dificultat, molt més seriosa i real, perquè aquest amor no pugui realitzar-se: la manca de fortuna personal per poder independitzar-se que l'impediria de seguir amb el tren de vida luxós a què esta avesat.

La reflexió d'en Deberga queda subratllada per la descripció de l'espai on té lloc. Com en tota la novel·la, les accions interioritzades tenen llocs en espais interiors íntims, en aquest cas el seu dormitori, revelador de la seva vida de nebot consentit d'una tia rica. 
I això sí que ho veu insalvable. 

Per tant ha de deixar de sentit aquest amor i creu que el millor que pot fer és reprendre la seva vida d'amants ocasionals i de conquestes fàcils a fi d'oblidar el nou sentiment: l'enamorament de debò.
Destacar també, que la seva tia es fa present a la trama de la novel·la i és retratada també com una caricatura: una dona acostumada a ser cuidada i que fa de qualsevol bestiesa una malaltia que desapareix quan se la distreu. 

Tornant però, a Deberga, el veiem tal i com és: un personatge buit i capriciós que s'aferra al luxe que li ve del que li dóna la seva tia, que no s'imagina una vida dedicada a una altra cosa que a entretenir-se, que en cap moment pensa que el que hauria de fer és començar a pensar seriosament a guanyar-se la vida.

La segona part del capítol s'inicia amb les temptatives frustrades de visitar la Pilar que defuig de rebre'l. Tot i que sap qeu aquest amor no li convé, no se'n pot estar, i es presenta cada dia a casa seva, on, idefectiblement, se li impedeix d'entrar amb l'excusa que la Pilar no es troba bé.
Com que és un home pagat d'ell mateix i té prou experiència en afers sentimentals, acaba arribant a la conclusió que la Pilar fuig d'ell per por.

Després de vagar com un adolescent per la geografia sentimental del carrer on viu la Pilar, ferit en l'amor propi, es distreu amb la lectura de Nietzsche (autor que agradava força als modernistes cosa que ens fa pensar que la cita no és gratuïta, sinó que és volguda) i intentant recomençar l'aventura amb una antiga amant francesa (encarnació del mite de l'època de la dona lleugera per excel·lència), que no té inicialment conseqüències perquè ella li presenta el seu nou amor, però que les acaba tenint, perquè, finalment, ella abandona el seu nou amant i reprèn la relació amb ell. El que no veiem gaire clar és la necessitat d'aquest canvi en l'amant. 

Capítol X - I, mentrestant, la Pilar...

El capitol X és paral·lel al capítol anterior i centrat en el personatge de la Pilar, en els dubtes i la lluita interna que sosté.

Per primer cop a la novel·la es confessa de l'amor que sent per en Deberga i la primera reacció que té és la de fugir i enganyar-se a si mateixa. O sigui que veiem que els fets donen la raó a en Deberga, no el vol rebe perquè s'ha adonat que l'estima.
És llavors quan arriben l'Elvira i els Ortal del seu viatge pel nord, acompanyats d'Amós Echevarria, que ja s'ha convertit en el promès de la noia. 
Ella els rep plorant, ells creuen que aquests plors són causats per la mort del pare de la Pilar i els entomen amb indiferència. Ja saben com és, no se l'estimen gaire i no els impressiona la pena que pugui mostrar.  La Pilar, però, realment plora per la seva filla, se sent trista perquè té por que li hagin triat un mal marit i es nega a parlar amb ella, quan ja estan soles, d'aquest tema. El diàleg que mantenten, ens torna a indicar qe mare i filla no s'assemblen gens. La Pilar hi ha un moment que es troba culpable del caràcter de la seva filla atribuint-lo al fet que va ser concebuda sense amor.
El més interessant, com sempre, és el contrast entre els pensaments d'ambdues i el que no gosen dir-se obertament.

Amb tot, quan Pilar coneix el promès i veu que tant ell com ella semblen tenir-se un afecte real, consent en el casament. 
I la vida passa a tenir, com a principal sentit, el prometage i la preparació del casament.
Mentrestant, Pilar pensa  en Deberga i experimenta un sentiment d'enveja davant de la felicitat de las eva filla.

El capítol acaba amb una sortida a l'exterior: les dou van a comprar guants al carrer de Ferran (Fernando) i es troben a la vídua Roig a la botiga. La vídua els dóna el condol i les felicitacions i diu amb tota la intenció que l'Elvira té molta sort de tenir un promès que no és en Deberga. Aquí veiem que la que vol fugir de la conversa és la Pilar que s'incomoda molt més que la seva filla davant de l'al·lusió al fet que en Deberga s'ha deixat veure arreu amb una cantant francesa (la tiple del Novedades). La senyora Roig ja no sortirà més a la novel·la. 

Pilar Prim de Narcís Oller (4). Capítols V, VI i VII.

Capítol V - Les intencions d'en Deberga.

Per què a en Deberga li agrada tant la companyia de les Dou: a partir de l'omnisciència limitada a ell, o sigui, a partir del que ens diu el Narrador, transmetent-nos el seu pensament, sabem que en Deberga és un solter mandrós que no vol cap tipus de compromís, i amb elles no el pot tenir. Ell no pensa en allò que elles poden sentir, sinó que parla des de la seva idea d eles coses: la gran (Pilar, li agrada, però és vídua; la jove (Elvira, la troba massa jove, no se'n pot enamorar, per tant els pot dedicar el seu temps sense por que li passi res. 
Li agrada agradar, però no creu que jugant a aquest joc amb elles pugui passar-li res.

Deberga?

A nosaltres, lectors del segle XXI, la seva actuació no ens sembla gens noble, podríeu dir per què? En canvi, sembla que tant el Narrador com la resta de personatges la troben, com a mínim, acceptable, què és el que ells veien diferent?
Hi ha un moment que esmenta la relliscada que va tenir amb la Pomposa Roig, ens quedem intrigats, no sabem exactament a què es pot referir, però aviat se'ns farà evident.

Mentrestant, ens adonem i també a partir del Narrador, aquesta vegada focalitzat en l'Elvira, com ella se'n va enamorant.

A banda, en aquest capítol hi ha més escenes d'estiueig: l'excursió a Mont-Lluís (imatge inferior esquerra) que torna a ser una excursió en cotxe, on el paisatge és vist i descrit de nou des de la finestreta. Per tant podem dir que els espais tancats són majoria a la novel·la i que això podria ser causat pel fet que aquí, del que sobretot es tracta, és d'explicar la vida interior dels personatges.
D'altra banda, continuem veient com la correspondència entre sentiments i estats anímics dels personatges és constant, i que Oller vol construir un llenguatge, un estil, ple d'emotivitat, suggestiu i poètic. Al lector actual, s'ha de dir, més que emotivitat, suggestió o poesia, el que li transmet aquest lleguatge és morositat. Sí, mentre es llegeix el capítol V, es tenen ganes que s'acabi, que arribin a Font-Romeu, que tornin a Puigcerdà, que deixin d'alentir la narració amb les constants referències a la natura. I és que, és evident, les sensibilitats canvien amb el temps. Com podem creure si no, que aquesta és una de les novel·les on Oller es conté quan ens descriu el paisatge?

Continua, també; a mostrar-nos l'oposició camp // ciutat, on aquesta darrera, com hem vist, apareix encarnant les virtuts positives de cultura i confort, i ens presenta un cop més la visió de l'espai rural transformat en escenari burgès amb pretensions cosmopolites i amb tocs de modernitat: 

• encarreguen el dinar a l'hotel per telègraf,
• es compara l'animació bulliciosa del carrer de Puicerdà ple d'estiuejants amb un boulevard de París (una hipèrbole en tota regla),
• a la Pilar li preocupa l'aspecte modest de l'hotel i tem que no els serveixin un dinar de prou categoria... 

El goig i l'harmonia que regna entre els personatges es veuen interromputs per l'aparició sempre inoportuna dels Roig.

Elvira?

Les escenes que protagonitzen, més que ridícules, són grotesques, però ens serveixen per saber quina mena de desfici pateix la Pomposa pel cavaller.

La relliscada d'en Deberga es posa en evidència i no és altra cosa que una nit de passió que va compartir amb Pomposa, que, havent confiat cegament en ell, no entén que ara la menyspreï d'una manera tan cruel. I aquí tornem a tenir un altre canvi de sensibilitat:

Descrivim la història com la veuríem avui:

• Una nit, Deberga va seduir Pomposa, tot dient-li que l'estimava i  van tenir un embolic. Pel que es diu, no sembla que l'assumpte durés més que aquest lapse de temps. Ella se'n va enamorar i des de llavors, sempre que l'ha vist, hi ha volgut parlar, sense èxit perquè ell s'ha fet fonedís i no li ha donat cap explicació. Nosaltres, davant d'aquests fets, segurament, pensaríem que és ell qui ha actuat malament, és ell qui ha mentit i després no ha volgut aclarir, però nosaltres no tenim la concepció de la vida que tenien en temps d'Oller.
• Mentre anem llegint, ens adonem que ni el Narrador ni, posteriorment, altres personatges, coincideixin amb la nostra manera de veure les coses: sembla que en Deberga ha actuat com havien d'actuar els homes, i qui està posant-se en evidència, qui fa el ridícul, qui ha fallat en aquesta història, és Pomposa Roig. El Narrador és tan cruel amb ella que no podem dir que en cap moment la tracti com la víctima que podria ser, o com una dona enamorada d'algú que no la correspon. Podríeu explicar quin canvi d'actitud envers les dones hi ha hagut d'haver perquè ara interpretem les coses de manera tan diferent? On podem afirmar

  

  Pilar?

  que el Narrador és cruel sense cap necessitat de ser-ho?

El capítol es clou amb la marxa, sense donar gairebé cap explicació, d'en Deberga, una altra cosa que nosaltres jutjaríem diferent com es fa en la novel·la.

Capítol VI- Tres dones, tres visions:

La marxa d'en Deberga destapa la possible rivalitat entre mare i filla, una rivalitat, però, que és superada amb més o menys facilitat.

• Elvira es disgusta molt per la partida de l'home de qui creu que està enamorada i, tot i que sembla que en culpa Pomposa Roig, no deixa tampoc de culpar-ne sa mare. Tenen una discussió i li ho diu. Pilar la tranquil·litza, ella seria feliç si sa filla i en Deberga tenien una relació, però tot i el que es diuen, sembla que no acaben de confiar l'una amb l'altra i queden en silenci: la filla intueix què sent la mare per en Deberga i la mare se sent culpable de sentir-ho, encara que no s'ho hagi revelat ni a ella mateixa. L'Elvira acabarà demanant ajuda a sos oncles, en qui té més confiança.
• Mentre elles discuteixen, podem parlar doncs de "simultaneïtat de plans narratius", Pomposa, que ha tornat a Puigcerdà perquè està disposada de totes totes que Deberga li doni l'explicació que creu que es mereix, rep la notícia que Deberga ja no hi és i decideix venjar-se, tot calumniant. Però quina és la calúmnia que Pomposa deixa anar? Ens tornem a trobar amb un problema de sensibilitats: Pomposa va a casa de la Pilar, que la rep, per avisar-la que Deberga és un home de qui una dona no es pot refiar, perquè enganya, simula sentiments que no té a fi d'aconseguir allò que desitja i després se'n desentén. A part del fet que Pilar endevina en Pomposa la dona enganyada i s'adona que ella ha passat les vacances a tocar d'ella, no perquè el seu fill aconseguís festejar amb l'Elvireta, sinó perquè ella tenia una qüestió pendent amb en Deberga, nos sent cap simpatia per la seva companya de gènere. Per què? Per nosaltres, Pomposa té més raó de la que sembla obtenir al llibre: que no diu la veritat? Però, quina és la resposta de Pilar davant d'aquest atac completament justificat? A qui culpa del fet provat que Deberga pot seduir dames tot utilitzant la mentida? 

Capítol VII - La calúmnia sempre embruta una mica.

I és en aquest capítol que veiem que el moralista Oller no deixarà que l'enfrontament entre mare i filla es faci efectiu d'una manera cruenta.

L'Elvira, ja ho sabem, és una noia assenyada i, després de sentir que el Deberga ha estat blasmat, decideix que abandonarà els sentiments que per ell sent si els seus oncles així li aconsellen.

La funció d'aquest capítol: fer-nos veure a nosaltres, els lectors, que Elvira no es mereix un home com Deberga, perquè està massa encegada per la raó i pel sentit pràctic, fer molt més mereixedora la Pilar, d'aquest afecte i mostrar-nos fins a quin punt són mesquins els oncles i cunyats d'ambdues.

Amb la tercera qüestió, no li podem negar el mèrit: a través del que conversen l'oncle Robert i la tia Julita i el que el Narrador ens transmet dels seus pensaments, sabem que ells no volen el benestar de la neboda, sinó el propi i que faran el que sigui per casar-la amb un fabricant de Bilbao que no té cap ambició sobre la riquesa de la noia, ja que en té prou amb la pròpia. (Amós Echevarría). També sabem que senten un complet menyspreu per la Pilar, que la manipulen de manera premeditada, que obren sabent que ella no pot fer res per aturar-los i que ella sent per tots dos una absoluta aversió.

Pomposa?

Què representen aquests dos personatges?
Pel que fa a les altres dues, potser a nosaltres se'ns escapen més, no els veiem tan creïbles: ara l'Elvira deixa de pensar en en Deberga només perquè això li aconsellen els seus oncles i marxa amb ells de viatge, després de tantes il·lusions i nervis? La Pilar, una dona que depèn de tothom, serà prou valenta i mereixedora d'una vida millor i més feliç? La Pilar no ens cau tan bé com el Narrador voldria que ens caigués.
El capítol es clou amb la reflexió que fa la Pilar sobre la relació que té amb la seva filla: és conscient que, per molt que se l'estimi, no és tan d'ella com hauria de ser.
Però nosaltres com a lectors, hem vist realment aquestes desavinences com a tan greus? 

Pilar Prim de Narcís Oller (3). Capítols II, III i IV.

Capítol II - El viatge continua.

Durant el segon capítol se'ns explica la segona part del viatge: les Dou prossegueixen camí des de Ribes fins a Puigcerdà, tot iniciant, de forma real i també simbòlica (1), un llarguíssim camí de pujada que després hauran de baixar.

Si en el primer capítol el paisatge era esmentat, però no tenia cap altra importància que fer-nos adonar de la distància que es recorria, aquí pren protagonisme i trobem unes descripcions de paisatge que pretenen ser poètiques i suggestives.

Mare i filla només tenen un contacte directe amb la natura quan baixen un moment del carruatge en una de les parades que han de fer, la resta de temps la contemplen des de dins: un espai obert que es mira des d'un espai tancat en el qual la finestra (motiu que es repetirà en capítols següents) fa la funció de llindar simbòlic (2).

El paisatge és importantíssim perquè no és un simple marc extern, sinó que actua de correlat objectiu (3) dels estats d'ànim dels personatges, tret que enllaça Oller amb l'ideari romàntic.
D'altra banda se'ns ofereix una imatge feréstega del paisatge que passen, amb pocs pobladors i mísers, que provoca una sensació d'ofec, i que de tant en tant fa por. Aquesta lligaria amb la que van construir alguns dels Modernistes en oposició a la ciutat, que era el cau de la ciència i el progrés.

Quan arriben i, a nosaltres, lectors, ens sembla que ja no és possible descriure res més sobre la natura que les ha acompanyades durant el viatge, es fa servir el recurs epistolar de la carta que l'Elvira escriu als seus oncles per tornar-ne a parlar. D'aquesta manera obtenim, també, més elements de caracterització de l'Elvira, i de la confiança i complicitat que té amb la tia Julita.

Capítol III- Activitats d'estiu.

Al capítol III veiem quines eren les activitats a què es dedicaven els estiuejants de muntanya durant aquell temps: arreglar-se, escriure cartes, pintar, llegir, fer passejos amb el carruatge...
També coneixem més profundament la Pilar que deixa anar el seu pensament mentre espera que els seus fills tornin de les caminades que fan: els cunyats li resulten odiosos, l'estiueig se li presenta com un descans, un parèntesi de tranquil·litat i d'independència, lluny d'ells. 

La Pilar depèn absolutament dels homes de la família: materialment del Dou,  ja mort i de l' Ortal, afectivament del seu fill i del seu pare que l'estimen però que no la poden ajudar perquè són un nen i un vell malalts.

En aquest passatge, la identificació entre el seu estat d'ànim i la natura és completa. (boira i capvespre, pensaments obscurs i negatius)
Té un gran interès el moment d'introspecció des del cim de la muntanya i per sobre del mar de boira, que ens fa pensar en el famós quadre de Caspar David Friedrich, El caminant sobre el mar de boira. Pilar contempla la seva vida passada, present i futura plena de tints negres. Arriba a la conclusió que no ha  nascut per ser feliç, es lamenta d'haver cedit passivament a un matrimoni d'interès concertat per la seva tia i, en una clara transferència, apareix en la seva ment la idea de convertir en Deberga en marit de la seva filla. A més, quan parla de "puntal" veiem amb claredat la importància simbòlica del nom i el cognom de la protagonista.

En Deberga se li apareix com una possibilitat de salvació, mitjançant la filla, tot i que també li fa sentir una sèrie de coses que no són les que ha de sentir una futura sogra cap al seu gendre.

Finalment sabem quin tipus de vídua és Pilar:  el seu marit li ha deixat els béns en usdefruit condicional, cosa que la condemna a una viduïtat perpètua i a la calúmnia i a les murmuracions. També sabem, i de la manera que aquesta qüestió ens és presentada, quina és l'opinió del narrador al respecte i, per extensió, quina és la del mateix Oller. Sabríeu dir-la?
I assistim al primer enfrontament entre les dues dones: l'Elvira li fa un comentari innocent sobre si troba a faltar Barcelona a la Pilar, ella reacciona molt enfadada: ni la filla suporta les amigues d'ella, ni ella suporta que estimi tant els seus oncles.

Llavors es rebaixa el dramatisme i s'aporten noves dades sobre els personatges, amb l'aparició dels Roig, mare i fill, retratats de manera completament caricaturesca, cosa que els lliga a la tradició més purament costumista de la nostra literatura. Els personatges plans de la Pomposa i el seu fill Rossendo estableixen un irònic i grotesc contrast i afegeixen personatges esperats, ja que havien estat anunciats al primer capítol, al triangle amorós. Amb ells veiem també com de diferents són els temperaments de la mare (que educada, tot i que d'acord amb la seva filla pel que fa al judici que en té, els rep) i la filla (que, com que no els suporta, es tanca a l'habitació).
Curiosament, allò que és vist com una virtut a l'època, no ens ho sembla tant ara, com voldria Oller que jutgéssim aquest capítol i com el jutjaríem nosaltres?

Capítol IV - En Deberga de nou.

El capítol comença amb l'arribada d'un ram de flors al xalet de les Dou sense targeta. Tant la mare com la filla fan hipòtesis sobre la persona que l'ha pogut enviar i arriben a la conclusió que ha hagut d'estar en Deberga, ja que és massa senzill per l'altre possible candidat, en Rossendo. Veiem les seves emocions i el seu desig: de l'Elvira envers en Deberga i de la Pilar, que s'entusiasma amb ella, però que continua sentint-se culpable, quan ho fa.

Com que és diumenge, la novel·la ens mostra escenes típiques de l'estiueig burgès fora de la capital. Reprodueixen els rituals socials de la vida a la ciutat: van a missa junts i separats de la gent del poble, a la sortida de missa es reuneixen i xerren, van a la pastisseria a comprar les postres del diumenge... 
De fet, tornem a veure, una mica més explicitada, la idea que Oller treu dels modernistes sobre la vida al camp: un lloc on la cultura és absent.

És a la sortida de la missa on el trencament de les relacions entre l'Elvira i en Rossendo es completa: quan ell li insinua que li ha enviat un ram de flors, cosa que, d'altra banda no és certa, ella li aclareix que entre ells dos no hi ha ni hi haurà cap relació d'amistat, d'una manera clara i precisa. El noi canvia de tema i s'acaben separant.

Quan són a la confiteria, saben realment que el pom de flors era un present d'en Deberga, cosa que ens permet conèixer millor el caràcter de l'Elvira: el menyspreu per en Rossendo, creix encara més, perquè ella no suporta la mentida.

El capítol el clou la trobada amb en Deberga, simbòlicament pel cantó del sol ixent (4), amb qui quedaran per prendre el cafè.

Al marge podem destacar, d'una banda, que el fet que en Rossendo parli malament el castellà és un motiu d'escarni, de l'altra que el motiu pel qual va darrere de l'Elvira és el seu dot i, finalment, que la intervenció de la dona de la confiteria és aprofitada perquè s'incloguin dialectalismes al text.

Podries explicar què volem dir a les afirmacions que es fan marcades amb una xifra?

Pilar Prim de Narcís Oller (2). Capítol I.

El primer capítol és la porta d'entrada d'una novel·la i hauria de ser tan important com l'últim, per entendre-la. En aquest hi trobem tot allò que necessita per desenvolupar-se

Alan Yates (1) ens diu: "Pilar Prim comença dins l'escenari tancat d'un compartiment de vagó de primera classe, concebut com a anàleg perfecte de la cambra de la consciència on es respira l'atmosfera de la ment segons la clàssica formulació de Henry James (2). [...] L'encontre d'en Deberga, Pilar Prim i la filla es narra per mediació de la presència, dins del compartiment, d'un quart fil de consciència, el punt de vista del narrador, que s'entreteixeix amb les perspectives, limitades i fragmentades (però amarades d'erotisme subtil) dels personatges ja confrontats a una (pre)figuració del drama psicològic central."

Pilar Prim arrenca amb un viatge real que no és més que una excusa del viatge personal, de l'evolució vital, que inicien els personatges. 

Però fixem exactament quines informacions traiem d'aquest:

• Referents literaris:

1. La trobada casual d'Elvira Dou, Pilar Prim i Marcial Deberga en un tren, pot recordar-nos la d'Anna Karènina i el comte Vronsky de la novel·la Anna Karènina de Lev Tolstoi, com també ens la pot recordar el fet que  la titula amb el nom de la protagonista. (3). Tenim el text d'aquest capítol, que és el XVIII de la primera part d'Anna Karènina, el vam llegir per sobre a classe, i els vam comparar, ara et tocaria a tu fer-ne una comparació més precisa: que tenen en comú i que els diferencia aquests dos capítols?

• Els personatges:

1. Es presenten els personatges principals de l'acció, amb un punt de teatralitat: van apareixent en escena un darrere l'altre per la porta del reservat del vagó de primera classe del tren. La caracterització es fa de manera indirecta i progressiva a partir dels detalls que cada un d'ells va captant i descobrint de l'altre. Així doncs, també descobrim com és el narrador: en tercera persona i omniscient limitat que passa d'un personatge principal a l'altre. 
2. Es defineixen tant pel físic com pel caràcter: sabem que tots tres (Deberga, Pilar Prim i Elvira Dou) són atractius per les opinions que el narrador o ells mateixos ens comuniquen (Deberga, concretament, comparant-les sovint amb menges exquisides) i tenen visions del món diverses: entre Pilar Prim i la seva filla Elvira hi ha contrast:
   
   la filla, soltera i casadora que sembla que té un pretendent que no li agrada, és molt més realista i pràctica i està unida als seus oncles per un afecte sincer (els convida a pujar amb elles a passar uns dies de bona gana, ells són a l'andana acomiadant-les), la mare, vídua i trista, molts més romàntica i somniadora, sembla que no els té tanta simpatia (quan repeteix la invitació, ho fa de manera forçada). Elvira es mostrarà ràpidament encantada amb ell. En canvi, Deberga tot i que les troba totes dues boniques, s'inclina molt més favorablement cap a la mare, de qui ha arribat a pensar que és una germana gran de la filla. Ja tenim, doncs, el triangle configurat. Abans que s'acabi el capítol se'ns informa de les edats i condició de dues dones, recorrent a la tafaneria d'altres viatgers que, suposadament, informen Deberga: Pilar Prim es casà amb el senyor Dou, que li doblava l'edat. Elvira deuria tenir uns dinou anys i a cap de les dues se les coneixia gaire en societat perquè d'una el marit molt gelós no suportava que sortís, i l'altra havia estat de dol fins aquest any. Totes dues tenen en comú, però,  que són refinades, elegants i riques d'esperit, no com la majoria de nous rics que estarien representats per aquests oncles. Aquest refinament sembla que el comparteixen amb en Deberga que, com també es descobreix en aquest capítol, té un aire militar que li ve de família. No debades es diu Marcial.
3. Al voltant del triangle tenim dues figures de qui es destaca la seva fragilitat física: l'Enriquet, per qui marxen les dues dones de vacances, i el pare de la Pilar, que es queda a Barcelona.

• Marc social:

1. Ens trobem situats en el moment d'iniciar l'estiueig, una pràctica de la burgesia en la seva fase de consolidació. Les marques de classe social les percebem pels detalls indirectes que rebem dels personatges: com vesteixen, com són servits... 
   
2. Els ferrocarril:  convertit en un mitjà de transport habitual, en aquest cas per al lleure d'aquestes classes benestants, que ofereix el confort i la rapidesa propis de principis del segle XX.
3. El castell: la visió de les ruïnes del castell de Centelles és el pretext per introduir l'oposició entre els temperaments romàntic (Pilar) i pragmàtic (Elvira).
4. La fàbrica de Torelló: d'on ve la riquesa de la família Dou, però no la classe, ja que com a classe els fabricants són qualificats, per Deberga, de gent "grossera"; i on ja s'intueixen desavinences a l'hora de gestionar-la entre la Pilar per una banda i el seu cunyat i el majordom per l'altra.
5. Deberga, de nom Marcial, és fill d'un militar que fou amic i company del pare de Pilar i havia nascut a Cuba. No sembla que sigui econòmicament
   
   independent.

• L'espai:

1. El compartiment del tren és un espai tancat saturat de sensualitat, de desig, d'intimitat, que pràcticament deixa en suspens el temps i aïlla de l'espai exterior els personatges, tant que gairebé arribaríem a oblidar que som en moviment, si no fos perquè el narrador va marcant les parades de l'itinerari que van modulant el joc de canvi de perspectives narratives. 

• Els referents culturals:

1. La utilització de la  llengua: els personatges parlen un català amb força castellanismes i algun anglicisme (speech) típic del barceloní de l'alta burgesia de l'època, però s'adrecen en castellà als criats, d'una banda i a l'Enriquet, de l'altra. Sabries explicar-ne els motius?
2. L'alta burgesia de l'època, que utilitzava el tren (mitjà de comunicació molt ràpid a l'època) per als seus trajectes llargs, es feia acompanyar del servei. I, mentre ells seien als seus compartiments de primera classe, el servei, a qui retrobaven quan els necessitaven (l'hora d'esmorzar, per exemple, durant la qual mengen mortadel·la i beuen xerès, cosa ben curiosa per a nosaltres), ho feien als vagons de tercera (suposem, tot i que no es diu).
   
3. L'Elvira, com les noies de la seva edat, llegeix, o ho fa veure, per entretenir-se, una novel·la francesa: Le maître de forges(4), que era la llengua que hom considerava de cultura.
   
4. Als trens es podia fumar, i, quan en Deberga ho fa de cara a la finestra per no molestar-les, la Pilar li diu que a elles el fum no les incomoda. Quan creus i per què va començar a canviar la percepció sobre el fet de fumar?
5. Sembla que fins una certa edat els nens podien anar amb el cabell ben llarg, però que quan tenien la de l'Enriquet ja l'havien de dur curt. Què deu fer que a l'Enriquet encara no li hagin tallat? 
6. Wagner (5) es cita com a paradigma del romanticisme quan l'Elvira dóna els motius concrets pels quals viure en un castell seria viure envoltat d'incomoditats.
7. Quan es parla del gust per la solitud, Deberga cita Sèneca (6).
8. Veiem que es considera de bona educació no fer ostentació de les pròpies riqueses davant d'altri, quan el tren para i després va passant, per Torelló.
9. L'última part del viatge s'ha de fer en un landó, on aniran les senyores acompanyades del nen i d'en Deberga, i d'un òmnibus, on viatjarà el servei, ja que el tren no arriba ni fins a Puigcerdà ni fins a Ribes.

   

   landó

   
   

   

   òmnibus

Concloent, doncs, el capítol I presenta una síntesi dels motius temàtics, perspectives i funcions narratives de la novel·la, alhora que té una  funció simbòlica i anticipadora: Pilar Prim i la seva filla Elvira apareixen a l'inici davant la mirada d'en Deberga que en resta ullprès, tot repetint el motiu de llarga tradició literària de l'amor que penetra pel sentit de la vista, i s'allunyen al final del capítol davant la seva visió també extasiada.

Al final del capítol I els camins se separen, però als lectors ens queda clar que s'han de reveure ben aviat.

(1) Professor de la Universitat de Sheiffield on s'ha especialitzat en l'ensenyament del català. Ha fet estudis sobre l'obra de Narcís Oller.

(2) Escriptor i crític literari nordamericà, fou un innovador de les tècniques narratives i en va teoritzar. En la seva evolució com a novel·lista veiem que creix l'interès que té per aprofundir en les ànimes dels seus personatges.

(3)  A més sabem que Tolstoi era un dels novel·listes més admirats per Narcís Oller i hi ha constància que en un viatge a París, l'any 1886, amb el seu cosí, el crític Josep Yxart, va comprar un exemplar d'Anna Karènina en traducció francesa.

(4) Novel·la sentimental, melodramàtica de la qual es va fer una adaptació teatral, de Georges Ohnet.

(5) Wagner: compositor d'òperes romàntic.

(6) Sèneca: escriptor romà que a les "Cartes a Lucil·li" fa un elogi de la solitud.

Pilar Prim de Narcís Oller. (1)

Potser no ho sabíeu, potser sí.

Hi ha un grup virtual que es diu "Què llegeixes?" (QL?) que serveix per aconsellar lectures, perquè publiquis el que escrius, per fer fòrums sobre temes diversos...

El dia 1 d'octubre van començar amb la lectura de Pilar Prim i el dia 6 de novembre la clouran amb un acte presencial a l'ILC (Institució de les lletres catalanes, carrer Mallorca 272). 

També proposen un itinerari per la Barcelona de Narcís Oller, però nosaltres, inicialment, pensem fer l'itinerari "Pilar Prim" que ens sembla més interessant, tot i que tampoc hem de descartar del tot fer aquesta altra ruta, ens la podem mirar...

Com que després d'haver llegit les entrades que s'hi han fet, m'han semblat força correctes i interessants, he pensat que les podem aprofitar per anar fent l'estudi de la novel·la. Us convido, també, a inscriure-us al curs, que és gratuït, i així podreu opinar i/o recollir les opinions d'altres lectors.

Aquí tenim l'enllaç on hem d'anar:

http://www.quellegeixes.cat/lectura-colectiva/loctubre-pilar-prim

Us adjunto també algunes fotos que em semblen interessants de veure pel que diu el capítol:

Madonna del Sarto

Ruïnes del castell de Centelles

Ruïnes del castell de Centelles

La Llacuna

Antiga fàbrica de Torelló

Apocalipse Now, "Les Valquíries" de Wagner

La Renaixença

Cap al tombant dels segles XVIII-XIX comencen a aparèixer els primers símptomes d'un canvi social i literari, tant en llengua castellana com en llengua catalana. 

El "Diario de Barcelona", per exemple, publicà en castellà textos originals -o traduïts com la imitació de Las noches lúgubres, signada per un «Catalán melancólico», es va editar i representar Misantropía y arrepentimiento, d'August von Kotzebue... 

Ja en llengua catalana, el baró de Maldà al seu Calaix de Sastre féu algunes descripcions de paisatge que es podrien considerar preromàntiques. El comte d'Ayamans adaptà Cadalso i compongué poemes del mateix estil... 

En els primers decennis del XIX, aquests símptomes s'anaren definint a poc a poc:

• Entre 1800 i 1833, alguns editors com Alzine, a Perpinyà, Cabrerizo, a València, i Bergnes de las Casas, a Barcelona, publicaren els autors romàntics més importants: Chateaubriand, Lord Byron, Walter Scott, Manzoni, etc. 
• Entre el novembre del 1823 i l'abril de 1824, sortí a Barcelona una revista, "El Europeo", que constitueix la primera manifestació militant i coherent del moviment. «El carácter principal del estilo romántico propiamente dicho -hi diu un dels redactors, Luigi Monteggia- consiste en un colorido sencillo, melancólico,sentimental, que más interesa al ánimo que a la fantasía». I afegeix: «Quien haya leído El corsario y El peregrino, de Lord Byron; el Atala y el Renato, de Chateaubriand; el Carmañola, de Manzoni; María Stuard, de Schiller, tendrá una idea más adecuada del estilo romántico de lo que podamos dar nosotros en abstracto». S'hi afirma que Walter Scott és «el primer romántico del siglo»... 
• Entre 1830/33 i 1840, després d'uns anys de persecució i dispersió provocades per la reacció absolutista, es produïren la revolució burgesa i, alhora, la romàntica. 

• Així, el 1830, Ramon López-Soler publicà Los bandos de Castilla i la féu precedir d'un pròleg que ja n'és el veritable manifest. «Libre, impetuosa, salvaje, por decirlo así -diu-, tan admirable en el osado vuelo de sus inspiraciones, como sorprendente en sus sublimes descarríos, puédese afirmar que la literatura romántica es el intérprete de aquellas pasiones vagas e indefinidas que, dando al hombre un sombrío carácter, le impelen hacia la soledad, donde busca, en el bramido del mar y en el silbido de los vientos, las imágenes de sus recónditos pesares.» López-Soler intercalà en el cos de la novel·la uns versos originals catalans, escrits en metre sàfic, però netament romàntics: «Astre benigne de la nit callada, / de mes tristeses consolant figura, / de mes vetllades única templança, / pàl·lida lluna.» 
• La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, inserida a El Vapor del 24 d'agost de 1833, fou el primer poema romàntic en llengua catalana i, a la vegada, per la identificació que fa de «pàtria» i «llengua», el que marca l'inici de la Renaixença. 
  
• Entre 1833 i 1844, el Romanticisme arribà a la vida pública, transformà l'art i fins i tot els hàbits de vida: aparegueren les revistes més interessants ("El Vapor", "El propagador de la Libertad", "La Palma", entre d'altres); Joan Arolas i Pau Piferrer escriviren els seus poemes; Antoni Ribot i Fontserè, una preceptiva literària; Manuel Milà i Fontanals, la narració poètica Fasque Nefasque; Jaume Tió i Noè, drames històrics i llegendaris; Josep M. Quadrado i Joseph Andrew de Covert-Spring, alguns assaigs que van influenciar alguns escriptors. López-Soler inicià la novel·la històrica, que fou conreada per Joan Cortada i Estanislau de K. Vayo, primer, amb temes trets de la història d'Espanya, i després, amb d'altres trets de la història Catalunya; Wenceslau Ayguals d'Izco posà les bases de l'anomenada novel·la «social»; Abdó Terrades i Pere Mata n'insinuaren una de nova de tipus més realista...

Durant aquest primer període, tot i que la temàtica va acabar essent catalana, la producció continuava essent en llengua castellana majoritàriament. A poc a poc es començà a prendre consciència de la contradicció que existia entre el contingut, el públic al qual s'adreçava i la llengua amb què es feia. I així començaren a aparèixer textos en llengua catalana:

• Mata escriví un llarg poema en català que va publicar a "El Vapor" (1836).
•  Joaquim Rubió i Ors començà a publicar-ne al "Diario de Barcelona" (1839). 
• El 1858, Antoni de Bofarull aplegà una antologia de Trobadors nous.
• L'any següent, Balaguer, una de Trobadors moderns.
  

Però no és fins al 1859 i amb la refundació dels Jocs Florals (1), conservadora -estèticament i ideològicament- i, alhora, progressista-idiomàticament i, en certs aspectes, socialment, ja que ajudà a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals-,  que la situació canvià radicalment. 
Amb aquests certàments, el poeta ja comptà amb unes publicacions regulars que, de manera directa o indirecta, n'eren conseqüència -"Jochs Florals de Barcelona", "Calendari Català", "Lo Gay saber"...
Així podia establir contacte directe, periòdic i, per dir-ho d'alguna manera, prestigiós amb la seva societat. 
D'aquesta època són els poemes més remarcables de Tomàs i Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Francesc Camprodon, Francesc Pelagi Briz, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Teodor Llorente...
El 1856, Manuel Angelon estrenà el primer drama llegendari en llengua catalana, La Verge de les Mercès; el 1857, Pere Gras n'estrenà el segon, Isabet Besora, la pastoreta; el 1866, Frederic Soler, amb l'estrena de Les joies de la Roser, incorporà, com Victor Hugo, el teatre de bulevard al poeticoromàntic. 
El 1862, Antoni de Bofarull publicà la primera novel·la històrica en català: L'orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant i el 1867, Gaietà Vidal i Valenciano, les primeres novel·les costumistes.

La literatura culta, doncs, ja havia recomençat.

(1) Els Jocs Florals van ser una actualització dels que s'havien celebrat a l'època medieval als territoris que avui ocupa França i a l'antiga Corona Aragonesa. Els poetes que hi intervenien, escrivien en llengua d'oc, o occità que, llavors, era considerada la llengua de la poesia.
Per reimplantar-los es formalitzar un acord amb l'Ajuntament de Barcelona (després es van anar extenent a altres ciutats i viles) i es fixà un protocol bàsic:

• Lemes: Pàtria, Fe i Amor. 
• Llengua: la catalana.
• Premis: englantina d'or per al millor poema patriòtic; la viola d'or i plata per al millor sobre fe, i la flor natural per als poemes amorosos. De vegades es podien atorgar altres premis patrocinats per entitats i personalitats.
• Quan un poeta guanyava els tres premis era proclamat Mestre en Gai Saber.