Pilar Prim de Narcís Oller (3). Capítols II, III i IV.

Capítol II - El viatge continua.

Durant el segon capítol se'ns explica la segona part del viatge: les Dou prossegueixen camí des de Ribes fins a Puigcerdà, tot iniciant, de forma real i també simbòlica (1), un llarguíssim camí de pujada que després hauran de baixar.

Si en el primer capítol el paisatge era esmentat, però no tenia cap altra importància que fer-nos adonar de la distància que es recorria, aquí pren protagonisme i trobem unes descripcions de paisatge que pretenen ser poètiques i suggestives.

Mare i filla només tenen un contacte directe amb la natura quan baixen un moment del carruatge en una de les parades que han de fer, la resta de temps la contemplen des de dins: un espai obert que es mira des d'un espai tancat en el qual la finestra (motiu que es repetirà en capítols següents) fa la funció de llindar simbòlic (2).

El paisatge és importantíssim perquè no és un simple marc extern, sinó que actua de correlat objectiu (3) dels estats d'ànim dels personatges, tret que enllaça Oller amb l'ideari romàntic.
D'altra banda se'ns ofereix una imatge feréstega del paisatge que passen, amb pocs pobladors i mísers, que provoca una sensació d'ofec, i que de tant en tant fa por. Aquesta lligaria amb la que van construir alguns dels Modernistes en oposició a la ciutat, que era el cau de la ciència i el progrés.

Quan arriben i, a nosaltres, lectors, ens sembla que ja no és possible descriure res més sobre la natura que les ha acompanyades durant el viatge, es fa servir el recurs epistolar de la carta que l'Elvira escriu als seus oncles per tornar-ne a parlar. D'aquesta manera obtenim, també, més elements de caracterització de l'Elvira, i de la confiança i complicitat que té amb la tia Julita.

Capítol III- Activitats d'estiu.

Al capítol III veiem quines eren les activitats a què es dedicaven els estiuejants de muntanya durant aquell temps: arreglar-se, escriure cartes, pintar, llegir, fer passejos amb el carruatge...
També coneixem més profundament la Pilar que deixa anar el seu pensament mentre espera que els seus fills tornin de les caminades que fan: els cunyats li resulten odiosos, l'estiueig se li presenta com un descans, un parèntesi de tranquil·litat i d'independència, lluny d'ells. 

La Pilar depèn absolutament dels homes de la família: materialment del Dou,  ja mort i de l' Ortal, afectivament del seu fill i del seu pare que l'estimen però que no la poden ajudar perquè són un nen i un vell malalts.

En aquest passatge, la identificació entre el seu estat d'ànim i la natura és completa. (boira i capvespre, pensaments obscurs i negatius)
Té un gran interès el moment d'introspecció des del cim de la muntanya i per sobre del mar de boira, que ens fa pensar en el famós quadre de Caspar David Friedrich, El caminant sobre el mar de boira. Pilar contempla la seva vida passada, present i futura plena de tints negres. Arriba a la conclusió que no ha  nascut per ser feliç, es lamenta d'haver cedit passivament a un matrimoni d'interès concertat per la seva tia i, en una clara transferència, apareix en la seva ment la idea de convertir en Deberga en marit de la seva filla. A més, quan parla de "puntal" veiem amb claredat la importància simbòlica del nom i el cognom de la protagonista.

En Deberga se li apareix com una possibilitat de salvació, mitjançant la filla, tot i que també li fa sentir una sèrie de coses que no són les que ha de sentir una futura sogra cap al seu gendre.

Finalment sabem quin tipus de vídua és Pilar:  el seu marit li ha deixat els béns en usdefruit condicional, cosa que la condemna a una viduïtat perpètua i a la calúmnia i a les murmuracions. També sabem, i de la manera que aquesta qüestió ens és presentada, quina és l'opinió del narrador al respecte i, per extensió, quina és la del mateix Oller. Sabríeu dir-la?
I assistim al primer enfrontament entre les dues dones: l'Elvira li fa un comentari innocent sobre si troba a faltar Barcelona a la Pilar, ella reacciona molt enfadada: ni la filla suporta les amigues d'ella, ni ella suporta que estimi tant els seus oncles.

Llavors es rebaixa el dramatisme i s'aporten noves dades sobre els personatges, amb l'aparició dels Roig, mare i fill, retratats de manera completament caricaturesca, cosa que els lliga a la tradició més purament costumista de la nostra literatura. Els personatges plans de la Pomposa i el seu fill Rossendo estableixen un irònic i grotesc contrast i afegeixen personatges esperats, ja que havien estat anunciats al primer capítol, al triangle amorós. Amb ells veiem també com de diferents són els temperaments de la mare (que educada, tot i que d'acord amb la seva filla pel que fa al judici que en té, els rep) i la filla (que, com que no els suporta, es tanca a l'habitació).
Curiosament, allò que és vist com una virtut a l'època, no ens ho sembla tant ara, com voldria Oller que jutgéssim aquest capítol i com el jutjaríem nosaltres?

Capítol IV - En Deberga de nou.

El capítol comença amb l'arribada d'un ram de flors al xalet de les Dou sense targeta. Tant la mare com la filla fan hipòtesis sobre la persona que l'ha pogut enviar i arriben a la conclusió que ha hagut d'estar en Deberga, ja que és massa senzill per l'altre possible candidat, en Rossendo. Veiem les seves emocions i el seu desig: de l'Elvira envers en Deberga i de la Pilar, que s'entusiasma amb ella, però que continua sentint-se culpable, quan ho fa.

Com que és diumenge, la novel·la ens mostra escenes típiques de l'estiueig burgès fora de la capital. Reprodueixen els rituals socials de la vida a la ciutat: van a missa junts i separats de la gent del poble, a la sortida de missa es reuneixen i xerren, van a la pastisseria a comprar les postres del diumenge... 
De fet, tornem a veure, una mica més explicitada, la idea que Oller treu dels modernistes sobre la vida al camp: un lloc on la cultura és absent.

És a la sortida de la missa on el trencament de les relacions entre l'Elvira i en Rossendo es completa: quan ell li insinua que li ha enviat un ram de flors, cosa que, d'altra banda no és certa, ella li aclareix que entre ells dos no hi ha ni hi haurà cap relació d'amistat, d'una manera clara i precisa. El noi canvia de tema i s'acaben separant.

Quan són a la confiteria, saben realment que el pom de flors era un present d'en Deberga, cosa que ens permet conèixer millor el caràcter de l'Elvira: el menyspreu per en Rossendo, creix encara més, perquè ella no suporta la mentida.

El capítol el clou la trobada amb en Deberga, simbòlicament pel cantó del sol ixent (4), amb qui quedaran per prendre el cafè.

Al marge podem destacar, d'una banda, que el fet que en Rossendo parli malament el castellà és un motiu d'escarni, de l'altra que el motiu pel qual va darrere de l'Elvira és el seu dot i, finalment, que la intervenció de la dona de la confiteria és aprofitada perquè s'incloguin dialectalismes al text.

Podries explicar què volem dir a les afirmacions que es fan marcades amb una xifra?