La Renaixença

Cap al tombant dels segles XVIII-XIX comencen a aparèixer els primers símptomes d'un canvi social i literari, tant en llengua castellana com en llengua catalana. 

El "Diario de Barcelona", per exemple, publicà en castellà textos originals -o traduïts com la imitació de Las noches lúgubres, signada per un «Catalán melancólico», es va editar i representar Misantropía y arrepentimiento, d'August von Kotzebue... 

Ja en llengua catalana, el baró de Maldà al seu Calaix de Sastre féu algunes descripcions de paisatge que es podrien considerar preromàntiques. El comte d'Ayamans adaptà Cadalso i compongué poemes del mateix estil... 

En els primers decennis del XIX, aquests símptomes s'anaren definint a poc a poc:

• Entre 1800 i 1833, alguns editors com Alzine, a Perpinyà, Cabrerizo, a València, i Bergnes de las Casas, a Barcelona, publicaren els autors romàntics més importants: Chateaubriand, Lord Byron, Walter Scott, Manzoni, etc. 
• Entre el novembre del 1823 i l'abril de 1824, sortí a Barcelona una revista, "El Europeo", que constitueix la primera manifestació militant i coherent del moviment. «El carácter principal del estilo romántico propiamente dicho -hi diu un dels redactors, Luigi Monteggia- consiste en un colorido sencillo, melancólico,sentimental, que más interesa al ánimo que a la fantasía». I afegeix: «Quien haya leído El corsario y El peregrino, de Lord Byron; el Atala y el Renato, de Chateaubriand; el Carmañola, de Manzoni; María Stuard, de Schiller, tendrá una idea más adecuada del estilo romántico de lo que podamos dar nosotros en abstracto». S'hi afirma que Walter Scott és «el primer romántico del siglo»... 
• Entre 1830/33 i 1840, després d'uns anys de persecució i dispersió provocades per la reacció absolutista, es produïren la revolució burgesa i, alhora, la romàntica. 

• Així, el 1830, Ramon López-Soler publicà Los bandos de Castilla i la féu precedir d'un pròleg que ja n'és el veritable manifest. «Libre, impetuosa, salvaje, por decirlo así -diu-, tan admirable en el osado vuelo de sus inspiraciones, como sorprendente en sus sublimes descarríos, puédese afirmar que la literatura romántica es el intérprete de aquellas pasiones vagas e indefinidas que, dando al hombre un sombrío carácter, le impelen hacia la soledad, donde busca, en el bramido del mar y en el silbido de los vientos, las imágenes de sus recónditos pesares.» López-Soler intercalà en el cos de la novel·la uns versos originals catalans, escrits en metre sàfic, però netament romàntics: «Astre benigne de la nit callada, / de mes tristeses consolant figura, / de mes vetllades única templança, / pàl·lida lluna.» 
• La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, inserida a El Vapor del 24 d'agost de 1833, fou el primer poema romàntic en llengua catalana i, a la vegada, per la identificació que fa de «pàtria» i «llengua», el que marca l'inici de la Renaixença. 
  
• Entre 1833 i 1844, el Romanticisme arribà a la vida pública, transformà l'art i fins i tot els hàbits de vida: aparegueren les revistes més interessants ("El Vapor", "El propagador de la Libertad", "La Palma", entre d'altres); Joan Arolas i Pau Piferrer escriviren els seus poemes; Antoni Ribot i Fontserè, una preceptiva literària; Manuel Milà i Fontanals, la narració poètica Fasque Nefasque; Jaume Tió i Noè, drames històrics i llegendaris; Josep M. Quadrado i Joseph Andrew de Covert-Spring, alguns assaigs que van influenciar alguns escriptors. López-Soler inicià la novel·la històrica, que fou conreada per Joan Cortada i Estanislau de K. Vayo, primer, amb temes trets de la història d'Espanya, i després, amb d'altres trets de la història Catalunya; Wenceslau Ayguals d'Izco posà les bases de l'anomenada novel·la «social»; Abdó Terrades i Pere Mata n'insinuaren una de nova de tipus més realista...

Durant aquest primer període, tot i que la temàtica va acabar essent catalana, la producció continuava essent en llengua castellana majoritàriament. A poc a poc es començà a prendre consciència de la contradicció que existia entre el contingut, el públic al qual s'adreçava i la llengua amb què es feia. I així començaren a aparèixer textos en llengua catalana:

• Mata escriví un llarg poema en català que va publicar a "El Vapor" (1836).
•  Joaquim Rubió i Ors començà a publicar-ne al "Diario de Barcelona" (1839). 
• El 1858, Antoni de Bofarull aplegà una antologia de Trobadors nous.
• L'any següent, Balaguer, una de Trobadors moderns.
  

Però no és fins al 1859 i amb la refundació dels Jocs Florals (1), conservadora -estèticament i ideològicament- i, alhora, progressista-idiomàticament i, en certs aspectes, socialment, ja que ajudà a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals-,  que la situació canvià radicalment. 
Amb aquests certàments, el poeta ja comptà amb unes publicacions regulars que, de manera directa o indirecta, n'eren conseqüència -"Jochs Florals de Barcelona", "Calendari Català", "Lo Gay saber"...
Així podia establir contacte directe, periòdic i, per dir-ho d'alguna manera, prestigiós amb la seva societat. 
D'aquesta època són els poemes més remarcables de Tomàs i Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Francesc Camprodon, Francesc Pelagi Briz, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Teodor Llorente...
El 1856, Manuel Angelon estrenà el primer drama llegendari en llengua catalana, La Verge de les Mercès; el 1857, Pere Gras n'estrenà el segon, Isabet Besora, la pastoreta; el 1866, Frederic Soler, amb l'estrena de Les joies de la Roser, incorporà, com Victor Hugo, el teatre de bulevard al poeticoromàntic. 
El 1862, Antoni de Bofarull publicà la primera novel·la històrica en català: L'orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant i el 1867, Gaietà Vidal i Valenciano, les primeres novel·les costumistes.

La literatura culta, doncs, ja havia recomençat.

(1) Els Jocs Florals van ser una actualització dels que s'havien celebrat a l'època medieval als territoris que avui ocupa França i a l'antiga Corona Aragonesa. Els poetes que hi intervenien, escrivien en llengua d'oc, o occità que, llavors, era considerada la llengua de la poesia.
Per reimplantar-los es formalitzar un acord amb l'Ajuntament de Barcelona (després es van anar extenent a altres ciutats i viles) i es fixà un protocol bàsic:

• Lemes: Pàtria, Fe i Amor. 
• Llengua: la catalana.
• Premis: englantina d'or per al millor poema patriòtic; la viola d'or i plata per al millor sobre fe, i la flor natural per als poemes amorosos. De vegades es podien atorgar altres premis patrocinats per entitats i personalitats.
• Quan un poeta guanyava els tres premis era proclamat Mestre en Gai Saber.