Pilar Prim de Narcís Oller (4). Capítols V, VI i VII.

Capítol V - Les intencions d'en Deberga.

Per què a en Deberga li agrada tant la companyia de les Dou: a partir de l'omnisciència limitada a ell, o sigui, a partir del que ens diu el Narrador, transmetent-nos el seu pensament, sabem que en Deberga és un solter mandrós que no vol cap tipus de compromís, i amb elles no el pot tenir. Ell no pensa en allò que elles poden sentir, sinó que parla des de la seva idea d eles coses: la gran (Pilar, li agrada, però és vídua; la jove (Elvira, la troba massa jove, no se'n pot enamorar, per tant els pot dedicar el seu temps sense por que li passi res. 
Li agrada agradar, però no creu que jugant a aquest joc amb elles pugui passar-li res.

Deberga?

A nosaltres, lectors del segle XXI, la seva actuació no ens sembla gens noble, podríeu dir per què? En canvi, sembla que tant el Narrador com la resta de personatges la troben, com a mínim, acceptable, què és el que ells veien diferent?
Hi ha un moment que esmenta la relliscada que va tenir amb la Pomposa Roig, ens quedem intrigats, no sabem exactament a què es pot referir, però aviat se'ns farà evident.

Mentrestant, ens adonem i també a partir del Narrador, aquesta vegada focalitzat en l'Elvira, com ella se'n va enamorant.

A banda, en aquest capítol hi ha més escenes d'estiueig: l'excursió a Mont-Lluís (imatge inferior esquerra) que torna a ser una excursió en cotxe, on el paisatge és vist i descrit de nou des de la finestreta. Per tant podem dir que els espais tancats són majoria a la novel·la i que això podria ser causat pel fet que aquí, del que sobretot es tracta, és d'explicar la vida interior dels personatges.
D'altra banda, continuem veient com la correspondència entre sentiments i estats anímics dels personatges és constant, i que Oller vol construir un llenguatge, un estil, ple d'emotivitat, suggestiu i poètic. Al lector actual, s'ha de dir, més que emotivitat, suggestió o poesia, el que li transmet aquest lleguatge és morositat. Sí, mentre es llegeix el capítol V, es tenen ganes que s'acabi, que arribin a Font-Romeu, que tornin a Puigcerdà, que deixin d'alentir la narració amb les constants referències a la natura. I és que, és evident, les sensibilitats canvien amb el temps. Com podem creure si no, que aquesta és una de les novel·les on Oller es conté quan ens descriu el paisatge?

Continua, també; a mostrar-nos l'oposició camp // ciutat, on aquesta darrera, com hem vist, apareix encarnant les virtuts positives de cultura i confort, i ens presenta un cop més la visió de l'espai rural transformat en escenari burgès amb pretensions cosmopolites i amb tocs de modernitat: 

• encarreguen el dinar a l'hotel per telègraf,
• es compara l'animació bulliciosa del carrer de Puicerdà ple d'estiuejants amb un boulevard de París (una hipèrbole en tota regla),
• a la Pilar li preocupa l'aspecte modest de l'hotel i tem que no els serveixin un dinar de prou categoria... 

El goig i l'harmonia que regna entre els personatges es veuen interromputs per l'aparició sempre inoportuna dels Roig.

Elvira?

Les escenes que protagonitzen, més que ridícules, són grotesques, però ens serveixen per saber quina mena de desfici pateix la Pomposa pel cavaller.

La relliscada d'en Deberga es posa en evidència i no és altra cosa que una nit de passió que va compartir amb Pomposa, que, havent confiat cegament en ell, no entén que ara la menyspreï d'una manera tan cruel. I aquí tornem a tenir un altre canvi de sensibilitat:

Descrivim la història com la veuríem avui:

• Una nit, Deberga va seduir Pomposa, tot dient-li que l'estimava i  van tenir un embolic. Pel que es diu, no sembla que l'assumpte durés més que aquest lapse de temps. Ella se'n va enamorar i des de llavors, sempre que l'ha vist, hi ha volgut parlar, sense èxit perquè ell s'ha fet fonedís i no li ha donat cap explicació. Nosaltres, davant d'aquests fets, segurament, pensaríem que és ell qui ha actuat malament, és ell qui ha mentit i després no ha volgut aclarir, però nosaltres no tenim la concepció de la vida que tenien en temps d'Oller.
• Mentre anem llegint, ens adonem que ni el Narrador ni, posteriorment, altres personatges, coincideixin amb la nostra manera de veure les coses: sembla que en Deberga ha actuat com havien d'actuar els homes, i qui està posant-se en evidència, qui fa el ridícul, qui ha fallat en aquesta història, és Pomposa Roig. El Narrador és tan cruel amb ella que no podem dir que en cap moment la tracti com la víctima que podria ser, o com una dona enamorada d'algú que no la correspon. Podríeu explicar quin canvi d'actitud envers les dones hi ha hagut d'haver perquè ara interpretem les coses de manera tan diferent? On podem afirmar

  

  Pilar?

  que el Narrador és cruel sense cap necessitat de ser-ho?

El capítol es clou amb la marxa, sense donar gairebé cap explicació, d'en Deberga, una altra cosa que nosaltres jutjaríem diferent com es fa en la novel·la.

Capítol VI- Tres dones, tres visions:

La marxa d'en Deberga destapa la possible rivalitat entre mare i filla, una rivalitat, però, que és superada amb més o menys facilitat.

• Elvira es disgusta molt per la partida de l'home de qui creu que està enamorada i, tot i que sembla que en culpa Pomposa Roig, no deixa tampoc de culpar-ne sa mare. Tenen una discussió i li ho diu. Pilar la tranquil·litza, ella seria feliç si sa filla i en Deberga tenien una relació, però tot i el que es diuen, sembla que no acaben de confiar l'una amb l'altra i queden en silenci: la filla intueix què sent la mare per en Deberga i la mare se sent culpable de sentir-ho, encara que no s'ho hagi revelat ni a ella mateixa. L'Elvira acabarà demanant ajuda a sos oncles, en qui té més confiança.
• Mentre elles discuteixen, podem parlar doncs de "simultaneïtat de plans narratius", Pomposa, que ha tornat a Puigcerdà perquè està disposada de totes totes que Deberga li doni l'explicació que creu que es mereix, rep la notícia que Deberga ja no hi és i decideix venjar-se, tot calumniant. Però quina és la calúmnia que Pomposa deixa anar? Ens tornem a trobar amb un problema de sensibilitats: Pomposa va a casa de la Pilar, que la rep, per avisar-la que Deberga és un home de qui una dona no es pot refiar, perquè enganya, simula sentiments que no té a fi d'aconseguir allò que desitja i després se'n desentén. A part del fet que Pilar endevina en Pomposa la dona enganyada i s'adona que ella ha passat les vacances a tocar d'ella, no perquè el seu fill aconseguís festejar amb l'Elvireta, sinó perquè ella tenia una qüestió pendent amb en Deberga, nos sent cap simpatia per la seva companya de gènere. Per què? Per nosaltres, Pomposa té més raó de la que sembla obtenir al llibre: que no diu la veritat? Però, quina és la resposta de Pilar davant d'aquest atac completament justificat? A qui culpa del fet provat que Deberga pot seduir dames tot utilitzant la mentida? 

Capítol VII - La calúmnia sempre embruta una mica.

I és en aquest capítol que veiem que el moralista Oller no deixarà que l'enfrontament entre mare i filla es faci efectiu d'una manera cruenta.

L'Elvira, ja ho sabem, és una noia assenyada i, després de sentir que el Deberga ha estat blasmat, decideix que abandonarà els sentiments que per ell sent si els seus oncles així li aconsellen.

La funció d'aquest capítol: fer-nos veure a nosaltres, els lectors, que Elvira no es mereix un home com Deberga, perquè està massa encegada per la raó i pel sentit pràctic, fer molt més mereixedora la Pilar, d'aquest afecte i mostrar-nos fins a quin punt són mesquins els oncles i cunyats d'ambdues.

Amb la tercera qüestió, no li podem negar el mèrit: a través del que conversen l'oncle Robert i la tia Julita i el que el Narrador ens transmet dels seus pensaments, sabem que ells no volen el benestar de la neboda, sinó el propi i que faran el que sigui per casar-la amb un fabricant de Bilbao que no té cap ambició sobre la riquesa de la noia, ja que en té prou amb la pròpia. (Amós Echevarría). També sabem que senten un complet menyspreu per la Pilar, que la manipulen de manera premeditada, que obren sabent que ella no pot fer res per aturar-los i que ella sent per tots dos una absoluta aversió.

Pomposa?

Què representen aquests dos personatges?
Pel que fa a les altres dues, potser a nosaltres se'ns escapen més, no els veiem tan creïbles: ara l'Elvira deixa de pensar en en Deberga només perquè això li aconsellen els seus oncles i marxa amb ells de viatge, després de tantes il·lusions i nervis? La Pilar, una dona que depèn de tothom, serà prou valenta i mereixedora d'una vida millor i més feliç? La Pilar no ens cau tan bé com el Narrador voldria que ens caigués.
El capítol es clou amb la reflexió que fa la Pilar sobre la relació que té amb la seva filla: és conscient que, per molt que se l'estimi, no és tan d'ella com hauria de ser.
Però nosaltres com a lectors, hem vist realment aquestes desavinences com a tan greus?